Un país de drets i deures

El context polític és el que és. A cada cop més països, la dreta tradicional s’acosta de fet i de paraula al populisme reaccionari, sobretot, però no només, en tot allò que té a veure amb les migracions. On no comparteixen partit, governen plegats i/o els copien el discurs. Ho hem vist als Estats Units, a Suècia, a Itàlia, a Baviera, a l’Argentina, a França o a Espanya. No és tan estrany, per tant, que això comenci a passar també a Catalunya i en el camp independentista.

N’és un exemple la demanda d’alguns alcaldes i alcaldesses del Maresme perquè s’expulsi de l’Estat espanyol les persones considerades estrangeres que delinqueixin de forma reincident. Una proposta, tal com ho veig, profundament desencertada. Per tres raons, com a mínim.

La primera i més important, perquè trenca amb el principi d’igualtat davant la llei. Tothom qui sigui acusat d’un mateix delicte ha de tenir les mateixes garanties, procediment i conseqüències. La nacionalitat administrativa no pot ser un eximent, evidentment, però tampoc, com seria el cas, un agreujant. Més encara si tenim en compte que la presó, malgrat la seva duresa, és una pena temporal, mentre que l’expulsió, i el trencament amb l’entorn habitual que això suposa, pot ser de per vida, a perpetuïtat.

En segon lloc, perquè, malauradament, l’ordenament legal espanyol ja preveu un tracte clarament desfavorable per a les persones sense DNI. Ho recull la mateixa Constitució, en el seu article 14, i nombroses normatives i lleis, com l’estatut bàsic de l’empleat públic, tota la legislació d’estrangeria, o –i aquí volíem anar a parar– el Codi Penal, que en l’article 58 preveu l’expulsió de persones sense la nacionalitat administrativa espanyola condemnades a més d’1 any de presó. Una altra cosa és que el que demanin aquests alcaldes i alcaldesses vagi encara més enllà de l’aplicació estricta del Codi Penal i en proposin l’expulsió automàtica, prejudicial. Seria encara més greu, evidentment, perquè eliminaria el dret la tutela judicial efectiva, però tampoc seria tan estrany perquè és, de fet, una pràctica relativament habitual. Durant les protestes del 2019, per exemple, l’Ayoub, un jove de Lleida, fou detingut i deportat al Marroc sense judici ni possibilitat de defensa.

Per últim, aquesta mena de demandes no són només discriminatòries i injustes sinó també del tot desenfocades. Diu un dels portaveus del centredreta independentista que aquest és un país de drets i deures. Correcte. Però és que les persones considerades estrangeres que viuen aquí els tenen tots, els deures; han de pagar els mateixos impostos i complir les mateixes lleis (i alguna més). A canvi, però, no tenen pas els mateixos drets, no poden participar en el sistema democràtic, no poden ser funcionaris i, en molts altres casos, no poden ni tan sols treballar legalment. No seria molt més lògic –i ètic, i eficaç– permetre’ls guanyar-se la vida en lloc d’amenaçar-los de trencar-los-la?