La COP28 no ens traurà la sequera

Fa poc vaig escoltar una especialista que deia que la ment humana, en general, no processa de forma correcta les informacions racionals sobre el perill. Deia, «és com si estiguéssim convençuts que en el darrer moment tots tenim un airbag que ens salva».

Ens han volgut fer creure que la COP28 podia ser un airbag per impedir el creixement desbocat de la temperatura global impulsat pels combustibles fòssils i dels seus efectes, com la sequera que patim, però la lectura atenta dels acords no ens ofereix cap garantia de refredament climàtic.

El gran acord polític conjunt d’aquesta COP ha estat que «cal fer una transició per abandonar els combustibles fòssils». Un acord sense plans, ni terminis, ni mesures de control que no compromet a res. És un gran resultat de «rentat verd de cara» aconseguit per la major delegació participant a la COP, la formada per 2.500 lobbistes del petroli (en castellà en diuen «cabilderos» que significa professional de les martingales, conspirador, embrollador...) per fer que en sortís «un acord històric». No han posat data a la limitació de l’ús de les energies fòssils, que podran continuar rebent subvencions «si són eficients». Segons el FMI, el 2022, aquestes ajudes públiques van ser de 6,5 bilions d’euros.

L’acord dóna aire a les energies elèctriques renovables, perquè així també continuen apujades al carro de les grans subvencions públiques, però no hi figura cap fons per fer que els països en desenvolupament també puguin desplegar les seves renovables.

Van començar anunciant l’acord sobre el Fons de Pèrdues i Danys, que al final no ha tingut concrecions sobre qui paga i com el gestionarà el Banc Mundial, i que tan sols està dotat amb 700 milions de dòlars (EUA, el més gran contaminant, n’hi posa 17,5. En total, menys de l’1% del que necessiten els països més vulnerables.

Una COP en la qual els grans negocis han pesat més que les provades profecies de la majoria de científics que hauran de seguir cridant des del carrer que amb aquests acords no hi veuen possibilitats de restar per sota d’1,5º d’increment de temperatura global.

Però han estat els països petits com Colòmbia, els que han signat el Tractat de No Proliferació de Combustibles Fòssils (TNPCF) per una transició justa, que ja compta amb una dotzena d’adhesions d’estats, un centenar de governs subnacionals i ciutats i ens com el Parlament Europeu i la OMS.

Si cerquem l’esperança de contenir «l’infern que s’acosta», l’hem de trobar en la consciència i la resistència dels pobles com el de l’Equador, que ha decidit en referèndum deixar sota terra el petroli que es troba en el sòl de la selva amazònica Yasuní. Però no n’hi haurà prou amb aquests gestos ecològics dels pobres, caldrà que pressionem els nostres polítics per que siguin valents i prenguin mesures que ens portin als que som més afortunats, pel camí ineludible del decreixement.