Dotze propostes i un desig

Arribem al final de la funció, ja estem cremant els darrers minuts del darrer acte i aquesta mitjanit caurà el teló del 2023, un any que no mereix ni l’aplaudiment ni la pròrroga. Avui tothom farà promeses de canvi, demanarà l’oro i el moro –una expressió que deien els avis i que ara deu sonar ofensiva a tots els celebrants del solstici d’hivern, però que, parauleta del nen Jesús, la faig servir sense cap mala intenció–, al 2024 perquè ens arregli tot el que hem trinxat. Demanem egoistament, conscients que no donarem res a canvi si no és per assolir el triomf personal, oblidant que entre l’èxit i la mediocritat hi ha el camí del mig, el que tenen la majoria de persones humanes per avançar cap a un món més just i sostenible; ja hauríem de saber que la dramatúrgia dels propers mesos no l’escriurem nosaltres, però encara tenim l’immens privilegi de poder canviar alguna paraula, una coma o l’entonació d’una frase, per capgirar el sentit de l’escena.

No ens ennueguem amb grans desitjos a cada gra de raïm, proposem-nos aquelles petites coses que tenim a l’abast, us en puc suggerir dotze; si en trieu alguna, podria ser que el proper any vagi una mica millor: Buideu les agendes de reunions i ompliu-les de sentit comú. Preneu menys antidepressius i recepteu-vos més vi amb una bona conversa entre amics. A més de pel que calgui, feu servir la pròpia llengua per parlar, enamorar, convèncer i fer país, que per això la tenim. Cremeu els llibres d’autoajuda. Oblideu que un dia sense riure és un dia perdut i, quan calgui, ploreu. Feu el que desitgeu i no el que us fan desitjar. No us tanqueu en el vostre univers privat i amplieu-lo, agafant el compromís de compartir-lo amb el d’altres persones. Desconnecteu el mòbil i connecteu amb la fantàstica i sorprenent xarxa de la vida. No cregueu només en vosaltres, cregueu en els altres i compartiu les seves lluites, perquè si les persones que us envolten no són felices, vosaltres tampoc no ho sereu. Assumiu i reflexioneu els moments de frustració, els de tristesa i els de dolor, perquè són vostres, no són del psicòleg. Regaleu-vos temps i paciència, les fites i els objectius no són immediats, s’han de cuinar a foc lent si no voleu que acabin cremats pel fracàs. I, finalment, quan convingui sigueu una mica dolents, perquè, com deia la Mae West: Les nenes bones van al cel i les dolentes a tot arreu.

Quan soni la darrera campanada, l’últim que tanqui la porta i tiri les claus; la vida no és una sèrie de Netflix que es mira des del sofà, participem, fracassem, tornem-nos a aixecar i aquest any no esperem que ens ho portin, anem a buscar-ho. El 2024 no serà un bon any només perquè ho desitgem, ho serà si des de la nostra petita i anònima posició ens ho treballem... què? demà ens hi posem?