La corbata

L’ús d’aquest element estètic del vestuari masculí –que, tanmateix, també algunes dones han adoptat excepcionalment– als darrers anys va de baixa. Es tracta, com ja sabeu, d’una peça de tela, estreta i allargada, que es nua al coll de la camisa. Presenta diferents amplades, acabaments, textures, gravats i colors, segons els gustos i la moda. El seu origen, diuen, cal cercar-lo en una peça similar que al segle XVII soldats croats portaven al coll. Arribats a Itàlia, es va adoptar aquest nom, corvatta o cravatta, amb relació al seu origen i així va anar evolucionant. Si bé hi ha qui diu que existeixen unes primeres evidències a l’antiga Xina i a l’imperi romà. De tota manera, el disseny va evolucionar a la França del segle XVIII i es va anar expandint fins que a principis del segle XX s’imposà, sempre lligada a l’elegància i el protocol. Al seu costat hi ha el llacet o corbatí, que és una tela molt més petita, que es limita al nus del coll amb forma d’ales desplegades d’ocell (per això els castellans l’anomenen pajarita), el qual va més lligat a actes de gran formalitat o al món artístic i de l’espectacle.

Fa poc llegia a la premsa que un estudiós, Mateu Batallé, n’acaba de fer fins i tot una tesi doctoral. Veurem si es publica algun dia i en sabem, doncs, més coses d’aquest original abillament. Ell corrobora que cada vegada se’n veuen menys, si bé manté encara un fort component estètic i comunicatiu socialment parlant. I la constatació a peu de carrer així ho confirma. També, en temps de canvis de valors, com l’actual –com també de desorientació en general– es fa difícil ser prou rigorosos a l’hora d’analitzar aquests temes i, desgraciadament, es contemplen i pesen més a la balança aspectes més aviat ideològics que purament estètics. Fa pocs dies la secció fixa que té, en aquest mateix diari, Xavier Domènech, parlava del desús, entre les dones, de les sabates amb talons alts d’agulla. En aquest cas ho entenc perquè poden ser incòmodes i causar danys als peus, però la corbata, si es fa bé el nus, només pot fer una mica de calor a l’estiu, no ofega pas i a l’hivern protegeix el coll del fred, a manera de bufanda; de fet, hi ha gent que se la col·loca amb un nus similar al d’una corbata!

Realment, el tipus de roba que portem forma part d’un llenguatge corporal. No és, per tant, un tema menor, en siguem, o no, conscients. Hi ha llibres que ens il·lustren sobre l’evolució de la moda i el missatge cultural que aporten. Us apunto un parell d’exemples: Historia de la moda contemporánea. Del corsé a la Fast Fashion, de Belén Ester (ed. Pinolia) i Moda transgresora de Caroline Young (ed. Blume).

Com deia, hi ha un component elitista que s’associa a la corbata. Recordo, en aquest sentit, el llibre que va escriure la dècada passada l’economista i polític grec, Yanis Varoufakis, aleshores mediàtic, amb un títol prou significatiu: Economia sense corbata. Converses amb la meva filla (ed. Fanbooks). Venia a dir que els personatges que controlen el món, que tenen poder, porten sempre corbata. Però jo soc dels que penso que un element com aquest ha d’anar més aviat lligat a l’elegància i la formalitat, no pas un element de diferenciació social. Ha de tenir un caràcter marcadament interclassista, com pot ser posar-se l’americana (el vestit sencer, és una altra cosa) que es continua portant sense corbata i també queda bé. No cal ser talibà de res. De tota manera, tal com està el pati no descarto proposar algun dia, per compartir experiències i contrastar models, la creació d’un club de portadors habituals i amants de la corbata!