Separatistes a la foguera

La resposta de la dreta espanyola a la llei d’amnistia és aplicar encara més el codi penal a l’independentisme. Segons el PP i Vox, l’amnistia és dictadura i prohibir la dissidència és democràcia. Curiós plantejament.

Que Vox desafiï la lògica capgirant les referències és consubstancial amb el genoma de la formació, però del PP se n’esperaria una altra cosa: Ocupar la banda liberal-conservadora d’un ampli espai pluripartidista on es defensa un joc polític basat en escoltar, parlar, negociar, transigir, acordar i no tancar-se en el dogmatisme. Això és el que se n’espera, o potser el que se n’esperava en altre temps. Però si el PP no juga aquest paper, qui ho fa? I si no ho fa ningú, el sistema democràtic deriva en un infern d’intransigències on tota victòria passa per la destrucció de l’oponent i es nega la possibilitat que tothom hi guanyi en una o altra mesura.

A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, més de la meitat dels votants va optar per partits independentistes. Que no ens enganyin les aparences: la primera posició del PSC es deu a la desunió del sobiranisme. Segons les enquestes, en una alternativa binària el sí a la independència supera sempre el quaranta per cent. Potser no basta per assolir l’objectiu republicà, però voler il·legalitzar des de Madrid el projecte polític d’aquests milions de catalans és apostar per un gran incendi. Un altre. Qui sap si no és aquest el veritable objectiu que persegueixen.

Costa decidir quina explicació és més preocupant: que sigui una perversió piròmana, una essència inquisitorial que anima a perseguir delictes de pensament, o pures raons d’oportunisme electoral, les que empenyen el PP a atiar les brases mai apagades de la desconfiança espanyola cap a Catalunya. En qualsevol cas, fan un flac favor a la convivència.

Això sí, les esmenes a la llei d’amnistia aclareixen el panorama si és que no ho estava: l’independentisme sap el que pot esperar si s’esberla l’actual majoria del Congrés.