Un Barça en crisi o en transició?

Afirmava a X, el periodista manresà Jordi Finestres, assessor i amic del president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, que «sabíem que Ryanair és una empresa de vols de baix cost. Ara també sabem que és una empresa de dubtosa qualitat ètica.» Es podrà estar d’acord o no amb el comentari burlesc que des de l’empresa es va fer sobre el mal partit que el Barça va realitzar a la final de la Supercopa d’Espanya, que va tenir lloc a l’Aràbia Saudita, però la resposta donada pel comunicador barcelonista està fora de lloc, ja que tothom ha de poder exercir la llibertat d’expressió i opinar el que li vingui en gana. Em sembla que Finestres hauria d’estar més preocupat per la imatge que va oferir el club i pel comunicat emès sobre el comportament que haurien de tenir els socis i aficionats desplaçats a aquell país de l’Orient Mitjà. Em sembla impresentable, participar en aquest torneig menor de la Supercopa d’Espanya en un país que es caracteritza per la violació sistemàtica dels drets humans, precisament per la raó que afirma Finestres, i estic d’acord, que «el Barça també és més que un club per la seva capacitat de resistència i resiliència al llarg de més de 124 anys d’història,» on ha estat al costat dels valors democràtics i els drets nacionals de Catalunya. Aquesta és la principal raó per la que és odiat per l’Espanya carpetovetònica, la mateixa que considera normal la corrupció manifesta entre les monarquies que regeixen malauradament el destí dels dos estats. Cal recordar que aquest nou model es va presentar irònicament el 2019 com la «Supercopa de la igualtat,» per part del pocavergonya Luis Rubiales, aleshores president de la Federació Espanyola de Futbol.

Dit això, em sembla que el Futbol Club Barcelona s’hauria de centrar en fer curta una etapa de transició que està durant massa i on socis i aficionats veuen molts dubtes en decisions que es prenen sense una estratègia clara per recuperar l’autoestima, per exemple, donant mèrit al Barça femení de futbol, actualment el millor club europeu, i sobretot el prestigi obtingut tant per raó de joc com de resultats satisfactoris iniciats el 1992 i culminats amb l’etapa Messi, el millor jugador de la història i el més odiat pel madridisme sociològic. Sense el líder s’ha perdut la mitjana de 40-50 gols per temporada, ja que cap altra jugador s’hi aproxima, el mig del camp s’ha debilitat per les lesions i per no substituir Busquets pel futbolista adequat, en aquest cas Zubimendi, com reclamava encertadament l’entrenador Xavi Hernández, que si d’una cosa entén és de centrecampistes. Però, la directiva va portar pel mateix preu un xicotet a punt de fer 19 anys, Vitor Roque, quan clarament no era una prioritat de l’entrenador. I és que les concepcions futbolístiques dels dos exjugadors, Xavi i Deco, ara director esportiu de l’entitat, són molt diferents. Aquest és al meu entendre un altre dels problemes del FC Barcelona alhora de fer un equip tipus per definir inequívocament la forma de jugar. Penso que és cert que el Barça està en construcció però dubto molt que tothom remi en la mateixa direcció. Sinó hi ha un esforç comú no es pot avançar en els objectius. I, l’altre problema que s’ha de resoldre imperiosament és l’econòmic. Cal passar pàgina d’uns darrers anys amb pèssimes gestions i centrar tots els esforços en la reinauguració del nou Estadi i sobretot en la creació de la Superlliga Europea, que el Barça necessita que es faci realitat com més aviat millor.