Gent amb l’aigua al coll

La Clàudia i la Marina tenen 28 anys, una bona feina i una habitació cada una en un pis compartit des de fa cinc anys i mig. Per sort són amigues, diuen, perquè els és impossible plantejar-se un altre escenari. Anar-se’n a viure soles a Barcelona o voltants els és impossible pels preus, i plantejar-s’ho amb la parella, quan en tenen, és gairebé tirar-se al mig de l’oceà sense salvavides: si la relació no funciona, tornada a començar...

Sobre el paper, segons ens instrueixen els financers, l’habitatge no s’hauria d’emportar més del 35%, com a màxim, dels nostres ingressos. Però el paper ja no ho aguanta tot. Facin números: impossible o molt arriscat per a la majoria, i res sembla indicar que hi hagi una solució per a la generació de la Clàudia i la Marina, qui sap si per als que vindran després i per als que, més grans, es troben amb les mateixes dificultats. Com el Màrius i Tere, que ho tenen més difícil: són noms ficticis, però és real que no se separen perquè els és impossible començar una altra vegada, buscar dos pisos amb prou espai per a les dues nenes, així que s’aguanten per necessitat. Junts viuen bé (però malament). Separats no arriben a fi de mes.

Els números són freds, i sense tenir en compte les persones i el context econòmic indiquen una sola conclusió: a qui no li dona per estalviar i una miqueta més per invertir a final de mes està vivint per sobre de les seves possibilitats i hauria de canviar alguna cosa. Bé. Aquest alguna cosa a molts ni se’ns apareix per la ment: canviar-ho tot. El lloc de residència i això a què et dediques que està tan mal pagat. Tornar a començar per poder viure millor. Però, ¿què és viure millor? ¿Fer una cosa que no t’entusiasma, lluny de casa, però que et dona per viure sense ofecs? La majoria prefereix aquesta lluita contra tots els elements. Potser és perquè l’autopercepció històrica que tenim no es correspon amb l’estretor a final de mes. El selecte i cada vegada més gran club de la gent amb l’aigua al coll.