La falsa boira baixa

Osona és un indret amb l’aire més contaminat de la península. Manlleu i i l’Eixample barcelonina son els dos pitjors llocs per respirar a Catalunya. Al llegir-ho o bé escoltar-ho una primera vegada, sorprèn en el primer cas. No és un fet puntual, està consolidat i és mantindrà en el temps. Arreu a on passa, és per la combustió de vehicles i altres motius, però les raons causals al microclima de la plana de Vic emetent un aire putrefacte. Un fet inaudit.

Les partícules metzinoses no entenen de límits territorials de cap mena. De fet, el fenomen s’està propagant cap a Ripoll i Berga. Existeix una mena de zona zero a partir de la qual s’escampa tot cavalcant amb els factors que l’afavoreixen. Alguns son recurrents i els altres producte del clima i l’època de l’any. Experts com Xavier Querol del CSIC, l’agència estatal per aquestes qüestions, ho tenen clar: el purins de les granges porcines, la crema de biomassa en calderes de llenya i el foc agrícola per desfer-se de rostolls dels camps. Segurament els vehicles a motor també hi tenen a veure però de moment l’aire és net a Berga, Solsona o Igualada. Mentre que a la zona de Lleida els mapes de contaminació tornen a mostrar un vermell preocupant.

Comprovar que les zones rurals i agrícoles son ara més perjudicials per respirar respecte de les històricament industrials és un indicador poc dubtós. O bé les fàbriques van tancant (en alguns cassos és així) o bé els controls mediambientals requerits i instal·lats limiten la generació de pol·lució. Mentre, les activitats del primer sector (agricultura i ramaderia), allà on es intensiu, s’embruta l’alè, el subsol i els rius sense aigua.

Els purins (excrements de porc) generen amoníac i, amb el gran nombre de granges, la concentració d’aquest gas «natural» d’olor repulsiva a Osona és la més gran d’Europa. Dispersats després pels camps de conreu com adob, la pestilència del que els polítics anomenen territori és bestial. Veient les males puces que gasten els pagesos francesos aquests dies estic segur que entrar a mitigar aquest problema només generarà tensió i encara més males alenades per a tots. És un repte que anirà carregat a l’esquena col·lectiva.

Sovintejo visites a l’Índia. Arribes a l’aeroport de Nova Delhi i en sortir de la terminal l’olor de diòxid de carboni es cola pels narius al moment. La visió constant del paisatge, tots els dies, és un sol apagat, rodó i perfilat rere una fumera blanca grisosa. Ells en diuen «smog», paraula vàlida tant per dir fum com boira. Neguen el fet quan se’ls hi demana sobre la reducció de la llum solar o foscor diürna. Fan veure que plou i fugen d’estudi com amb la pobresa als carrers.

Observar la terra vigatana des d’algun altiplà com el del Moianès mostra una boina grisa, tornassolada i vermellosa a mitja tarda. És tota la porqueria en format de partícules surant en l’ambient. L’anticicló i la sequera la manté estable per perjudici dels residents d’allà. Es va esventant i si ningú hi fa res acabarà entrant per les finestres de casa meva. I de la vostra.