Per quan toqui estirar la pota

Tot travessant la plaça l’atura una noia amb una carpeta, un bolígraf i un ampli somriure a la cara. Tens dos minuts?, pregunta al vianant. Altres vegades que l’han aturat ha estat per convidar-lo a signar un manifest en contra del maltractament animal o per enquestar-lo en relació amb els seus hàbits alimentaris i les seves fílies o fòbies polítiques. Recorda que també l’havien aturat per oferir-li un descalcificador ecològic sense sal compacte, un abonament per al Circ del Terror Familiar i un curs d’arts marcials sense matrícula prèvia. Poc s’imaginava que en aquesta ocasió l’hostessa del dolç somriure vol convidar-lo a subscriure una assegurança de defunció. Agraeix el gest, però refusa l’atractiva oferta de cent cinquanta euros l’any, tot i ser conscient que, si en aquell moment la dinyés, no té on anar després de caure mort. Per arrodonir la sensació de desemparament ja només li falta llegir al diari la notícia amb la descoberta del tràfic de cadàvers entre una funerària valenciana i diverses universitats, a raó de mil dos-cents euros la peça. Perquè et refiïs del contingut d’una urna, qui sap si plena de serradures pintades. Recorda haver sentit comentar també com, a causa de la crisi, s’han multiplicat les donacions de cossos a la ciència, fins al punt que no hi ha tanta ciència per a tants donants. El vianant s’hi repensa. Li fa cosa imaginar el seu cos obert en canal i esquarterat en quarters, com un pollastre a l’ast, amb uns estudiants saltant a corda amb els seus budells, mentre uns altres es llancen la seva calavera pel cap, com una pilota. Quan l’home retorna a la plaça amb la intenció de reconsiderar i segellar la proposta, l’hostessa que ara hi troba, igualment somrient, li ofereix fer-se donant de sang. Definitivament decideix donar el seu cos a les lletres.