Tranquils, per l’aigua, tenen un pla

Soc de mirar al cel, jo. Ho faig a consciència i també quan no soc conscient de res. Miro al cel i penso en quanta gent deu estar en aquest mateix moment mirant el mateix cel que jo. També ho faig de nit i aleshores tot té una altra dimensió. El cel estrellat, omnipresent, a mi, em fa sentir grandiosament petit. Molt poètic tot plegat. Me’l miro, el cel, i em reconcilio amb la terra. Ara, però mirem el cel, bàsicament, per si plou. Per ser precisos mirem el cel pensant, desitjant, que si prestem molta atenció al cel, el cel ens plourà al damunt, que és justament la resposta que volem. Cap més. M’he mirat al cel aquests dies coincidint amb l’entrada en l’estat d’emergència. L’ha anunciat el govern, amb tota la pompa dels moments greus i de tot el que han dit m’han quedat clares, molt clares, dues coses. Una, que confien que nosaltres gastem menys aigua. Dues: que esperen que plogui. De la primera no en tinc cap dubte. Excepcions destraleres i insolidàries a banda, em consta que la gent, la ciutadania mirem de gastar menys aigua que abans. I ho fem amb consciència. Sí. I gastem menys. De la segona ja no en trec tan sanes conclusions. Pensar que el govern mira al cel amb fe com tothom em porta a tenir poca fe en els governants i a fer-me preguntes incòmodes. A banda de mirar el cel... Què han estat fent? N’hem après res de la sequera del 2008? S’han fet els deures? S’han optimitzat les infraestructures? Miro al cel i sospiro. Miro a terra i la resposta que en trec és que no. Mentre els ciutadans ens dutxem de pressa i fins i tot posem galledes sota la dutxa mentre surt l’aigua freda, les canonades del país perden i perden i perden milers de litres per segon per hora, per dia i per nit. Aigua llençada perquè a qui li tocava no ha posat al dia la xarxa. L’aigua que tu estalvies, les canonades l’escupen com si es burlessin de tots. Mentre jo gasto el mínim, les fuites de les canonades ens diuen a crits que som cornuts i paguem el beure. A mi m’emprenya, m’emprenya molt. Surten per la tele a dir-nos que gastem menys i que si no ho fem ens multaran, mentre no hi ha cap mea culpa, cap autocrítica, cap acció contundent per reparar canonades. Van tard, no són eficients i ens volen vendre la moto. I de tot el que podrien fer i no faran, no ja pensant en aquesta sequera sinó en la següent, en el que més hi posen ganes i conjur és en concentrar-se molt molt fort, tancar els ulls i alçar el cap cap al cel i potser resar sense que es noti i esperar que plogui. I quan plogui, i els pantans tornin a estar plens, tema resolt. Em sap greu dur males notícies, però el pla anti sequera que tenen és aquest. Per això no ens l’expliquen. Però no en tenen cap altre.