Aigua, molins i enginys

Jaume Perarnau Llorens, director del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, va fer la ponència inaugural «Molins, enginys hidràulics i cultura de l’aigua: motor de desenvolupament social i econòmic al llarg dels segles», de les XII Jornades de Patrimoni del Centre d’Estudis del Bages centrades en «Preservar el patrimoni dels molins a la Catalunya Central», organitzades pel Centre d’Estudis del Bages a Can Font de la Serra. En un moment en què la problemàtica de la manca d’aigua és de plena actualitat, l’entitat ha volgut recordar la cultura hidràulica a la Catalunya interior per fomentar el coneixement de la història i sobretot l’autoestima. L’aigua té un valor patrimonial i Perarnau va centrar la intervenció com l’aigua condiciona la tecnologia dels enginys per generar energia i com ha estat el motor industrial del País. Perarnau va explicar que el territori té un patrimoni hidràulic enorme, basat en construccions rurals modestes, però amb diverses varietats. La manca de regularitat d’aigua i la força insuficient condiciona la tecnologia, basada en sistema de moles i envasament de l’aigua diferent. Dos elements incentiven l’ús de l’aigua a Catalunya: l’arribada domèstica a les cases i la construcció del Canal d’Urgell que modifica la Plana de Lleida demogràficament. Tots dos són motor de canvi econòmic, social i de desenvolupament.

Dels enginys hidràulics hi ha documentació des de l’època dels romans. La mecànica i els engranatges multipliquen les capacitats. Des dels cargols d’Arquímedes a les bombes hidràuliques. A l’edat mitjana hi haurà un gran increment de molins. El control, domini i organització de l’aigua estava regulat pels drets feudals. L’aigua és patrimoni reial i es crea la Batllia General d’Aigües que determina com s’utilitza. Dels enginys hidràulics dels molins dins la història de la tecnologia hi ha una aportació gràfica interessant: es passa de la màquina simple a la complexa. Bona part d’aquests enginys funcionen amb aigua. Quan s’avança cap a la industrialització, a Catalunya des del primer terç del segle XIX, hi ha tecnologies que perviuen, ja que les concessions hidràuliques seguiran augmentant i els molins funcionant i coexistint amb d’altres formes d’activitat industrial. Utilitzats per la gent del camp, sobretot els fariners o d’oli. Francisco de Zamora el 1780 explica que en el partit judicial de Manresa hi ha 45 molins fariners i 7 de pólvora. Hi ha moltes tipologies de molins que analitza en profunditat, des de la majoria que són de roda horitzontal fins als de pales sense calaix, de sang moguts per animals, de ciment, polvorers, de batans, etc. Els molins molen de tot: de farina a maquinar les fargues, (com les de Ripoll, mogudes per aigua), serradores, o treballs en pedra de marbre.

Segons Perarnau no és correcte el plantejament: energia hidràulica, després vapor i més tard electricitat; l’important és que totes funcionen amb aigua, de qui depenen la majoria d’energies que puguem utilitzar. El patrimoni industrial genera un nou paisatge que configura un territori, amb l’aigua com l’element vertebrador. Sovint allà on havia molins passen a haver-hi fàbriques i colònies, on els industrials recuperen els drets de rescloses que ja existien. Cal restaurar elements patrimonials com es fa a França, amb els enginys que no han de ser originals ja que poden ser rèpliques per recuperar rodes hidràuliques o molins. Es tracta de valorar un patrimoni transversal sobre l’enginyeria hidràulica, en uns moments en què ens hem de tornar a espavilar per veure com estalviem i guardem l’aigua, que és el motor essencial del desenvolupament econòmic, social i territorial de les societats modernes.