Malviure produint menjar

No parlo d’oïdes, he conreat la terra esperant que la pluja i el sol siguin benvolents i he compartit lluites de pagesos apagant foc. Experiències que et lliguen a la natura i que marquen el sentit de viure. Però encara que fer de pagès doni sentit al viure, si fer menjar no dona per viure dignament, no queda altra sortida que donar sortida a la indignació i lluitar encara que l’enemic sigui difós com un fantasma.

Les molt diverses reivindicacions de pagesos tan diferents com els alemanys, belgues, francesos, romanesos o bagencs es resumeixen en una. La seva feina no és rendible perquè els costos en temps i diners de produir no es compensen amb el que els paguen pel producte, perquè les distribuïdores, encara que parlin català o es diguin cooperatives, marquen preus i produccions i acumulen els beneficis. També coincideixen en una altre qüestió, fan responsables a les polítiques de les administracions, especialment la Unió Europea, dels seus problemes.

La UE promou des de fa molts anys, des de la Política Agrària Comuna (PAC) una agricultura que concentri la producció en grans empreses buscant la rendibilitat amb menys cost econòmic (que no ambiental). Concentració de la terra i dels mitjans de producció molt mecanitzats, creixent digitalització, orientació a l’exportació, i tot plegat estimulat amb sucoses subvencions que beneficien a grans empreses agràries y compliquen la vida dels petits productors amb inacabables sistemes burocràtics.

Així a casa nostra produïm cinc vegades més de la carn que consumim i en consumim massa, i alimentem els porcs amb cereals, soja (1,3 milions de tones) que hem d’importar, per a que algú faci un bon negoci amb l’exportació. Aquest agro-negoci, que requereix de molta aigua, de molt gasoil, i de molts productes fitosanitaris (encara que siguin aplicats fora de la UE) rep moltes més subvencions de la PAC per unitat de producció que els pagesos del nostre regadiu que fan producte de proximitat. Tot plegat ens ha allunyat molt de la sobirania alimentària.

La sequera posa de manifest que la planificació de la política agrària no ha tingut en compte un canvi climàtic abastament anunciat. I, paradoxalment, aquesta política agrària insostenible s’adona que cal reduir els pesticides perquè afecten greument la biodiversitat que és imprescindible per a la regeneració agrícola que necessita insectes i microorganismes del sòl per a recuperar una agricultura biològica. Hi ha pagesos que s’hi oposen perquè afirmen, amb raó, que la política de la UE afavoreix importacions de productes que es fan amb més pesticides dels que aquí són autoritzats.

A la península ibèrica no estem ben situats per encarar el futur amb optimisme. La caiguda de la producció agrària a Espanya ha estat tres vegades superior a la de la mitjana de la UE. Reorientar l’agricultura cap a la sobirania alimentària, i la regeneració agrícola en comptes de l’exportació és la única sortida. Els experts ens diuen que és possible, si els beneficis i les subvencions que ara es concentren als grans agro-negocis s’aboquen a la regeneració ecològica de la producció.