Mobilitat lliure

Avui ens trobem, en molts àmbits, en un moment de desconcert, d’indefinició, de manca de model, en una societat madura, àmplia, demogràficament mal repartida pel món. N’hi ha un, que és de la mobilitat, que, almenys a casa nostra, està força desendreçat. I immers en un debat contaminat, amb un excés d’apriorismes i d’ideologia. La irrupció del vehicle privat ha estat una de les grans fites de la humanitat, cal reconèixer-ho. Al darrer segle si hi afegim, a més, la generalització del cotxe i dels camions, bàsics per al transport de mercaderies, podem dir que el panorama socioeconòmic canvia en gran manera –i positivament– respecte dels temps anteriors. Efectivament, la possibilitat d’anar d’un lloc a l’altre amb relativa rapidesa ha generat unes relacions comercials i de lleure impensables anys abans. Per altra banda, altres mitjans de caràcter col·lectiu, com els vaixells, l’avió i el ferrocarril completen les diverses possibilitats que tenim d’anar d’un lloc a l’altre.

Aquest guany objectiu assolit per la tècnica porta, naturalment, un dispendi d’energia important. Actualment, estem immersos dins d’un context de crisi energètica i, sobretot, d’emergència climàtica. Sigui per causes naturals o humanes –en quin grau atribuïble a cada part no queda clar– la veritat és que cal prendre decisions encertades, que es basin sobretot en criteris científics i tècnics i poc ideològics. Com diu Carles Riba Romeva al seu llibre Energia. Una immersió ràpida (ed. Tibidabo) tenim un model de desenvolupament basat en l’ús dels combustibles fòssils i passar-ne a un altre de renovable i no contaminant no es pot fer de cop ni amb quatre accions de cara a la galeria perquè implica, realment, un canvi de civilització. Per tant, no m’agrada que es culpabilitzi tothom, com fa determinada esquerra i un ecologisme naïf de pa sucat amb oli, de la situació actual i ens demanin canvis impossibles sense alternatives reals i eficients. I fer-ho de qualsevol manera va en contra de l’activitat econòmica i la llibertat individual. Al mateix temps els planificadors públics tiren molt sovint pel dret, sense haver consensuat els projectes amb els agents socials i empresarials de cada lloc, avaluant objectivament i conjuntament el millor model. Hom té una idea, un pressupost i l’imposa sense manies. I aleshores hom dona la culpa al ciutadà de la manera com es mou, quan no hi ha sovint alternativa. Un exemple clar és el transport en tren. Vinga a escoltar discursos que s’hauria d’utilitzar molt més, sobretot en àmbits de rodalia metropolitana, i cap d’aquests predicadors ha fet res per millorar-ne la qualitat i l’eficiència del servei. Només paraules i bons desitjos.

No vull entrar concretament en cap exemple concret, però la manca d’inversió assenyada a la xarxa viària, allí on tothom la veu com a indispensable, fa que tinguem col·lapses que generen una despesa encara més gran d’energia i una pèrdua econòmica pel territori que la pateix.

Per tant, ja n’hi ha prou de discursos estèrils que porten enlloc. Cal que les vies de comunicació siguin adequades al trànsit, s’inverteixi en agilitat i seguretat i que es doni suport a la transició de vehicles menys contaminants, sense un excés de prohibicions. Els cotxes vells, de manera natural, ja es van substituint pels nous i si la inspecció tècnica es fa com cal no haurien de ser un gran problema perquè tampoc són tants i, a més, la seva amortització i la fabricació de nous també genera despesa energètica, no ens enganyem. Per això, com anuncio al títol d’aquest article, jo reivindico fermament la possibilitat de triar; en definitiva, escollir jo com i quan em vull moure, sense estigmatitzar cap mitjà de transport. I que com a societat donem resposta racional a totes les necessitats de mobilitat.