El futur fa por

El 3 d’octubre de 1933, en un acte per recollir fons per ajudar als acadèmics que patien persecució pel règim nazi, el professor Albert Einstein, poc abans d’exiliar-se als Estats Units, es va dirigir a una audiència que omplia el Royal Albert Hall de Londres. Va parlar de la seva por a la crisi que s’acostava a Europa. Einstein es preguntava com podrien salvar a la humanitat i els valors dels quals se sentia hereu del desastre que s’apropava. Faltaven encara sis anys abans pel començament de la II Guerra Mundial, però la violència contra els jueus a Alemanya estava augmentant de forma alarmant, les seves propietats estaven sent confiscades i els acadèmics jueus havien començat a perdre els seus treballs per motius racials i polítics. En aquell acte, va dir: «si volem resistir els poders que amenacen la llibertat intel·lectual i individual, hem de tenir clar el que està en joc i tot el que els nostres avantpassats han guanyat per a nosaltres després de dures lluites».

Avui, 90 anys més tard d’aquelles profètiques paraules d’Einstein, s’estén el sentiment que tots estem a mercè d’un destí tan incert com probablement catastròfic. Els titulars dels mitjans de comunicació d’aquestes darreres setmanes posen la pell de gallina: «El món s’enfronta al pitjor escenari bèl·lic en el darrer mig segle» (El País, 11 de febrer); «Camí d’una guerra encara més devastadora a l’Orient Mitjà» (La Vanguardia, 28 de gener); «Perillosa espiral bèl·lica» (El País, 20 de gener); «El món travessa una era de conflicte i confrontació, de fragmentació i por que representa el major risc des de la II Guerra Mundial». (El País, 16 de gener)

Sembla que es confirmin les paraules que la filòsofa catalana Marina Garcés escrivia en el seu llibre «La nova il·lustració radical»: El nostre temps és el temps en què tot s’acaba. Vam veure com s’acabaven la modernitat, la història, les ideologies i les revolucions. Hem anat veient com s’acaba el progrés: el futur com a temps de la promesa, del desenvolupament i del creixement. Ara veiem com s’acaben els recursos, l’aigua, el petroli i l’aire net i com s’extingeixen els ecosistemes i la seva diversitat... A tot això caldria afegir l’amenaça que suposen les lluites pel poder i l’hegemonia de potències armades fins a les dents i dirigides per psicòpates sense escrúpols que han arribat al seu màxim nivell d’incompetència moral.

Les dramàtiques experiències del passat recent de la humanitat ens hauria de portar a imaginar futurs diferents dels escenaris de col·lapse ecològic, mort massiva, foc i runes que anuncien aquests titulars. Necessitem recuperar la capacitat de rebel·lar-nos davant la quotidianitat del mal que torna a aparèixer en el nostre horitzó vital. Superar l’angoixa i la sensació d’impotència. Tornar-nos a sentir compromesos amb el temps que ens ha tocat viure i reaccionar davant les amenaces. Si no trobem en aquest segle una manera de construir una civilització comuna amb la qual puguem identificar-nos tots, unida pels mateixos valors universals, naufragarem tots junts en una barbàrie col·lectiva.