Aquí fem guerra sense invasors

Al’Europa central encara hi queda algun avi que, sense moure’s mai del mateix poble, ha viscut a l’Imperi Austrohongarès, a Txecoslovàquia, al protectorat de Bohèmia, a Txecoslovàquia un altre cop i, finalment, a la República Txeca. Queda encara una memòria molt viva de les ciutats que ara són poloneses després d’haver deixat de ser alemanyes d’un dia per l’altre, o de les ciutats que ara són romaneses o eslovaques després d’haver deixat de ser hongareses d’avui per demà. A mitteleuropa les fronteres s’han mogut amunt i avall com onades per la sorra, i és impossible entendre el que està passant a Ucraïna sense recordar que, per exemple, Kíiv ha format part del Rus de Kíiv, de l’Imperi Mongol, del gran ducat de Lituània, de Polònia, de Rússia, del Reich alemany, de la URSS i, ara, d’una Ucraïna independent. No s’entén res sense tenir en compte la consciència col·lectiva que crea aquesta llarga història d’invasions, de la mateixa manera que no s’entén res sense recordar que el darrer canvi en les fronteres de Catalunya es va produir el 1659 amb la pèrdua del Rosselló, mutilació que també és el darrer gran canvi de fronteres a Espanya. Catalunya i Espanya han estat països amb unes fronteres increïblement estables, i no han estat envaïts des de Napoleó, fa més de dos segles. Des de llavors, aquí hi ha hagut quatre guerres, però totes han estat civils, interiors. Des de 1945, la guerra més propera a Catalunya ha estat la dels Balcans, a 1.200 quilòmetres. Per això la major part d’Europa veu la guerra d’Ucraïna d’una manera que a nosaltres ens costa d’imaginar. Per a ells ni és llunyana ni és remota: és una guerra al pati del darrere, i genera ecos molt recents. Aquí, les guerres es fan sense invasors estrangers. No calen. No sabem la sort que tenim.