Radicalment honestos

Uns pocs corruptes poden produir danys immensos, al partit on estaven i de rebot, a tot el conjunt del país, de l’Estat, i més enllà. Va en la condició humana que algú, habitualment gandul, barrut i poca vergonya, vulgui aprofitar-se del càrrec o de les amistats i contactes, per treure’n profit personal. L’importa un rave el dany que pugui produir, perquè d’entrada es considera tan llest com per imaginar que mai l’atraparan. Poden ser tan rucs i tan beneits com creure’s les seves mentides i imaginacions.

Vull deixar clar d’entrada, que els deshonestos són pocs, molt pocs, però són una arma de destrucció massiva. Poden embrutar o fer planar dubtes sobre una immensitat de persones, radicalment honestes, en la vida privada i molt més en la pública. Mirem algunes xifres per a avaluar les proporcions. Tenim a Espanya, al voltant de 85.000 càrrecs públics. És a dir, persones que ocupen plaça en ajuntaments, com alcaldes o regidors, en consells comarcals (tots compatibilitzen càrrecs municipals), en diputacions (també provenen d’ajuntaments), parlaments autonòmics, eurodiputats, diputats al Congrés i senadors. En aquesta xifra, també hi són els càrrecs de confiança, proposats per tots i cadascun dels partits.

Si observem la xifra global i la contrastem amb el nombre de persones que s’han deixat portar per pràctiques inadequades o clarament corruptes, veurem que són una ínfima part del total. Cada any, apareixen alguns casos en algun organisme o alguna administració, però, pocs, molt pocs. Evidentment, que l’ideal seria no tenir-ne cap, però, per desgràcia sempre hi ha qui es mou per interessos purament personals i espuris.

He portat quaranta anys, en diverses institucions públiques, i puc assegurar que les mesures anticorrupció han anat pujant de to, fins a arribar a cotes, difícilment millorables. Tot és objecte de millora, però no es poden paralitzar gestions, sota el criteri que tot ha de ser revisat fins extrems impossibles. Les maquinàries de les administracions han de poder funcionar, i de fet ho fan, amb un gran nombre de supervisions i controls interns, però alhora també externs. Només uns pocs beneits, poden pensar que les seves actuacions no seran vistes ni detectades per ningú. Tot és objecte d’estudi, de supervisió i control, i en el cas de pràctiques inadequades, es posen en marxa els mecanismes de correcció, primer, i si cal, judicials.

Precisament si en un lloc les coses estan clares i diàfanes és en el si del partit socialista. A Catalunya i arreu de l’Estat. A cada grau del partit, li correspon un grau de supervisió i control, com per no poder fer ni la més mínima despesa, que no tingui la corresponent justificació oficial. I, a banda dels controls interns, pràcticament cada any o dos anys, hi ha la supervisió i control del Tribunal de Contes. Molt rigorós i detallista.

Per això quan apareix un cas inesperat, tots volem saber què o qui ha fallat, en la vigilància. I demanem responsabilitats immediates com per amputar el membre ferit, per evitar la gangrena. En tenim un d’insòlit i de dimensions no prou conegudes que ens ha colpit durament, oimés quan hem d’escoltar retrets i acusacions inventades, per part del partit més corrupte de la nostra història contemporània. Faria bé el PP, i algun altre que vol donar lliçons de mirar a l’interior i treure’n conclusions.