Sensacionalisme i límits

Sempre he sigut molt fan de la provocació en el món de la televisió. La d’abans, clar. La de la Bruixa Avaria o els acudits aberrants de Martes y Trece. M’agrada la valentia, passar-se de rosca i no posar límits a l’humor. Dit això, estic totalment convençuda que el que va dir l’altre dia l’escriptor Albert Espinosa a l’entrevista que li van fer al programa Col·lapse de 3Cat no va ser ni una provocació ni un mal acudit.

Els poso en context, si no ho han vist ja. L’escriptor ens va explicar com li agrada llepar algunes persones a qui acaba de conèixer. Però no a totes, no s’espantin. Només persones a qui col·loca en un lloc especial entre l’amor i l’amistat. Ell els anomena els grocs. Éssers que tenen la sort que ell els llepa. Un vincle que s’ha inventat i on es permet una llepada. Jo que tinc una ment molt oberta, estic a favor que tots fem el que ens doni la gana en la nostra intimitat i amb consentiment. En això no m’hi fico. Vull pensar bé. Vull pensar que l’Albert només llepa amants i persones adultes. En cap cas persones que treballen per a ell. Perquè inventar vincles especials fora del que és comú pot formar part d’un tipus de manipulació molt perillosa.

Així aconsegueixen alguns malvats que les seves víctimes consentin sense adonar-se’n. És molt pertorbador també que des de la direcció del programa s’editi el tall per després penjar-lo a les xarxes. Els comentaris van ser bastant bèsties, tot i que cal dir que l’Albert no ho va explicar de manera gratuïta. El presentador l’hi va preguntar: «A tu t’agrada llepar, m’han dit».

Em sembla una pregunta una mica estranya. Després, una setmana més tard, el mateix programa va fer un homenatge al gran Pepe Rubianes. ¡El gran provocador! El mestre de l’humor intel·ligent, de la crítica social sense límits. M’agradaria saber què en pensaria el Pepe, d’aquesta tele d’ara. Tan poc atrevida i tan poc valenta. I alguna cosa em diu que si se li acostés un groc per llepar-li la cara, no li faria ni punyetera gràcia.