Sanglot hipòcrita per la princesa

Els tertulians periodistes (que molt sovint són poc periodistes) saben que disposen d’un recurs fàcil per a qualsevol tema en què hi hagi els mitjans de comunicació implicats, i que consisteix a assenyalar les culpes dels propis periodistes. Cridar a l’autocrítica sempre fa quedar bé, i és gratis. I sí, l’autocrítica és imprescindible, però moltes vegades s’hi recorre per pur narcisisme. Ara, per exemple, en tenim un cas molt clar en el tema de la Kate Middleton i el seu càncer. Hem vist moltes llàgrimes de cocodril i hem sentit moltes veus compungides perquè «mira què li hem fet a aquesta pobra dona, que l’únic que feia era afrontar un càncer en família, i nosaltres mentrestant, snif, acorralant-la amb les nostres sospites, snif». Ep, a veure, un moment. Que es penedeixi qui hagi inventat històries fantasmagòriques, amants, relacions il·lícites o conspiracions basades en hipòtesis absurdes; que vagi de cap al manicomi qui va fer córrer que el logotip sempre negre de la BBC l’havien tenyit de negre per expressar un dol encobert com el de la mort de Paul McCartey a la portada d’Abbey Road. Tots aquests, a la foguera. Però qui va exigir explicacions sobre la condició de la futura reina no ha de penedir-se de res. Una princesa, futura reina, coronada abans d’hora per l’entusiasme amb què els mitjans han respost al seu encant natural, que desapareix i es dedica a difondre fotos manipulades per enganyar els qui li paguen el sou, ha d’assumir que la lupa pública se li llançarà a sobre. Només faltaria. Té càncer? Li enviem els millors desitjos i tota la solidaritat. Sincerament. Però les llagrimetes hipòcrites per quedar bé són molt pitjors que la duresa asèptica de l’exigència als servidors públics. Inclosos els servidors guais.