Aigua i alcaldes

Al final de tot de la cadena de comandament sempre hi ha els alcaldes. Decisions que es prenen a Brussel·les o a Madrid baixen per l’escalafó del poder, fan parada a Barcelona i gairebé sempre van a parar d’una manera o altra a la taula dels alcaldes. La lluita contra la sequera n’és un cas exemplar. La Generalitat marca polítiques, i els que es troben amb el paperot són els alcaldes, que resulta que són els que tenen menys eines. Ara, el decret d’emergència marca que no es poden gastar més de 200 litres per habitant, però com que les decisions es prenen tard, ara les possibilitats a l’abast dels batlles són limitades: tancar fonts, limitar o eliminar el reg, i perseguir les piscines. Però a nivell municipal la col·laboració entre alcaldes i companyies pot fer alguna cosa més, que és empaitar les fuites. En alguns municipis la quantitat d’aigua que és perd és d’escàndol, i se sabia. Una actuació d’urgència que eviti una fuita, ni que sigui com a pedaç, ni que sigui amb canonades a la superfície fent un ‘by-pass’ provisional com s’ha fet a alguns llocs, pot estalviar més aigua que cap ordre que pugui dictar l’Ajuntament. En això tenen camp per córrer.