Paisatge preelectoral

Les properes eleccions catalanes s’acosten perquè han estat convocades per al diumenge 12 de maig i ja només falten cinc setmanes. Preveure qualsevol resultat electoral sempre és molt arriscat i més quan es tracta de circumstàncies polítiques complexes o bé quan es plantegen situacions noves, la repercussió de les quals encara no és prou coneguda. I aquest es justament el cas d’aquestes gairebé imminents eleccions, en què la participació com a candidat de Carles Puigdemont, hi tindrà segurament una influència notable, però que fins avui ningú no s’atreveix a quantificar. El fet és que aquesta influència hi serà i que, al marge de qualsevol consideració partidista, és just que sigui així, tenint en compte els esdeveniments d’octubre de 2017, el protagonisme que hi va tenir Carles Puigdemont i el seu exili posterior. Ja han passat més de 6 anys, però malgrat el temps transcorregut, el pes polític d’aquells fets persisteix visiblement, de manera que segueixen sent una referència històrica prou recent. Tot i això, a hores d’ara tothom deu estar força convençut que avançar en el camí de la independència –que és, de fet i en el fons, d’allò que realment es tracta– no serà gens fàcil. I molt menys, immediat. Però igualment, també, –i aquesta és la qüestió fonamental– que s’ha d’avançar, s’ha de persistir i s’hi ha d’insistir, tant com sigui possible.

En l’estira i arronsa polític habitual, aquests darrers dies ha tornat a aparèixer una qüestió fonamental: el tema bàsic del finançament de la Generalitat de Catalunya. Com sempre que es discuteixen els aspectes econòmics de l’autonomia catalana apareix el mateix interrogant: per quina raó Catalunya no pot tenir una estructura financera semblant a la del País Basc i Navarra? Per què hi ha tanta diferència entre els ingressos que Catalunya proporciona a l’Estat per tots els conceptes i els que l’Estat hi inverteix? Se n’ha parlat tantes vegades que podria semblar que no val la pena d’insistir-hi. Però no seria gens lògic ni acceptable arribar a la conclusió que aquest dèficit de grans dimensions és un càrrega que s’ha de mantenir perpètuament. Aquesta qüestió ha estat objecte aquests dies de discussió pública entre el president de la Generalitat Pere Aragonès i el capdavanter del socialisme català Salvador Illa. I una vegada més la posició del PSC ha estat sorprenent perquè Illa ha assegurat que només ell «podria aconseguir un finançament just i efectiu per Catalunya». La resposta és insòlita perquè amb aquesta argumentació d’una banda reconeix que, realment, el finançament de Catalunya no és just ni efectiu –un fet que el mateix PSOE no reconeix pas– però de l’altra no diu com s’hauria de resoldre.

Preocupats sobretot pels problemes directes del nostre país, moltes vegades ni tan sols ens assabentem de situacions tràgiques de gran abast que afecten països més o menys llunyans sense mitjans ni possibilitats de superar les seves dificultats, o que fins i tot no poden alimentar la seva població. Només de tant en tant n’arriba alguna veu que ens sotragueja, per exemple informant-nos aquests mateixos dies que «una fam apocalíptica plana sobre el Darfur», una regió semidesèrtica del Sudan, perjudicada per revoltes internes que dificulten l’arribada d’ajuda exterior i que si hi pot arribar és saquejada abans de poder ser distribuïda. Tot un món dramàtic, doncs, que desconeixem però que existeix.