La síndrome de la tiara

No m’agrada gens la definició d’aquesta síndrome amb la paraula tiara. A l’antiguitat era una mena de capell usat per diversos pobles asiàtics. També es el capell pontifici no litúrgic de forma oval, cenyit de tres corones sobreposades i amb la creu al capdamunt i dues ínfules a la part inferior. El diccionari també recull el capell femení inspirat en l’antiga tiara. Però en un ús més corrent, solem pensar en aquell adreç femení que porten les dones reials, o no tan reials, que sol estar ple de pedreria i ser molt ostentós. Per això no m’agrada.

Aquest terme, encunyat per Carol Frohlinger i Deborah Kolb, creadores de l’organització Negotiating Woman, fa referència a l’actitud passiva que manifesten majoritàriament les dones i que consisteix a fer la feina ben feta sense fer-se notar, tot esperant que els responsables la reconeguin, la premiïn i la coronin.

Fer la feina ben feta no significa esperar un premi sinó, senzillament, el reconeixement d’allò que s’ha fet tan bé (perquè en ser una situació més freqüent en dones, fa sospitar que, a vegades, aquest reconeixement, se’l queda algú del gènere masculí).

El dia 7 de març, enguany, la universitat Pompeu Fabra va organitzar un espai de reflexió virtual per parlar de la síndrome de la tiara en motiu del dia internacional de la dona. L’especialista invitada va ser Marta Vallejo, alumna de Ciències Econòmiques i Empresarials, assessora de planificació estratègica al Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides i mentora 2023-2024 a la iniciativa Mentoring UPF.

Va explicar la seva experiència personal: molt ben situada a les Nacions Unides (perquè fa molt bona feina), va sorgir una possibilitat de promoció per a ella o per a un company. Tothom va quedar molt estranyat que guanyés ell. Ella i moltes companyes de feina van treballar per saber què havia passat. I es van adonar que ell havia creat xarxa, que ell tenia gent que el coneixia i l’avalava. Ella no, ella feia la feina. Van demanar de crear un grup de mentoratge per saber què havien de fer les dones. I van arribar a la conclusió que per poder seguir avançant, havien d’invertir en dos aspectes: en elles mateixes (per saber quines eren les seves excel·lències per poder vendre-les) i en els altres (per poder trobar avaladors per aconseguir les promocions).

Després del curs de mentoratge, ja que ella sí volia seguir avançant, encara va trigar uns sis anys a aconseguir la promoció.

Després del disgust inicial en perdre la promoció, sempre ha volgut treballar en positiu i ara està molt contenta perquè, en adonar-se d’aquesta realitat femenina, ja ha organitzat tres cursos més de mentoratge per a dones de tot el món. Per ajudar-les, si volen seguir avançant, a tenir eines al seu abast.

I és que és molt important que les dones ens ajudem com ella està fent. Però tinc por que el temps que els homes inverteixen en trobar sponsors és el que elles, abans de fer el mentoratge, dedicaven als fills, als avis i àvies a la llar...