Masclisme, masclisme, masclisme...

Prou, prou i prou! Hi ha homes molt masclistes sense ni ser-ne conscients i que presumptament es proclamen feministes. Són difícils d’aguantar fins i tot en públic. Així que no vull ni imaginar com, en privat, tracten les dones que tenen a la vora.

Amb l’Ipad, tinc el costum, sigui esmorzant, a la dutxa... d’escoltar tot allò que em ve de gust de TV3, la meva. Perquè la pago i perquè en soc usuària militant.

Fa pocs dies, vaig tenir l’ocurrència de clicar a entreteniment el videopòdcast Múltiples personalitats. Em va fer gràcia escoltar-lo perquè Juanra Bonet i David Fernández entrevistaven Judit Martín, una artista de la interpretació i de l’humor molt coneguda i reconeguda.

Em pensava que escoltaria una entrevista a la convidada que seria en to d’humor. I l’humor sí que hi era. Però molt esbiaixat. Tant, que se’m va fer de tal manera irritant que no vaig poder acabar d’escoltar-lo, tot i tenir-ne ganes, en un principi. Era la primera entrevista que escoltava.

El programa consisteix, es veu, a sotmetre els convidats a una entrevista difícil d’etiquetar. Cert! Però quins adjectius hi posarem?

Els presentadors, també humoristes, mostren les seves múltiples personalitats i descobreixen les dels seus convidats i convidades. Però per la poca estona que vaig aguantar escoltar-los, s’escoltaven més a ells mateixos que a la convidada i estaven encantats de passar a ser ells els protagonistes i no la convidada. Aquest format de priorització de l’ego, l’he vist en altres presentadors; fins i tot en alguns de molt bons. Però tots ells amb una clara tendència a mostrar-se encantats d’haver-se conegut.

La presentació del programa es ven com a voluntat d’ensenyar les tripes de la comèdia en directe. Jo, de tripes, només hi vaig poder escoltar les d’ells.

I no només n’era conscient, jo. Judit Martín, al cap de pocs minuts, els va posar al seu lloc: «us adoneu que m’esteu preguntant tota l’estona estaràs d’acord amb mi...» Només comptava el que ells deien. Perquè, els importants eren ells, no la convidada. Ells es basten i s’abasten. Crec que sense la convidada quasi haurien fet el mateix fragment de programa que vaig escoltar amb la Judit Martín. Perquè constantment estaven interrompent-la.

I ella se n’adonava perquè si no, no els hauria fet la pregunta reflexiva per donar-los una pista. Però res; ells, al seu ego i seguir explicant les seves anècdotes.

I estem parlant de l’actor que va fer el ridícul amb Chikilicuatre. Que no tot va ser culpa d’ell. Va ser l’audiència de TVE (que no és la meva) i Myspace qui el va portar a Eurovisió on va quedar en dissetena posició d’un total de 25 actuacions.

I és que cometre mansplaining amb qualsevol persona, donant per suposat que ets el que més en saps d’allò que estàs explicant, quan no és cert, és de maleducat; fer-li a una dona, pot tenir una deriva masclista del tot inapropiada. I cal estar molt atents a no pecar de masclisme; sobretot si t’entestes a persistir-hi fins i tot avisant-te.