Jo, tu i els immigrants nostres de cada dia

Culpabilitzar l’immigrant de tots els mals és greu; ignorar els problemes és irresponsable. I entre els dos extrems construeixen comunitat unes societats exhaustes, precàries i alhora fràgils i vigoroses. La xenofòbia és la pitjor cara de la condició humana: ningú és inferior pel fet d’haver nascut més al sud o més enllà i ni tant sols la suposadament moderna, culta i civilitzada Europa està lliure d’aquest virus letal. Llegim astorats que es pot comprar el dret a no acollir éssers humans que fugen de la guerra o la misèria o totes dues coses. Si un estat no vol acollir un migrant, 20.000 euros de multa. Compra-venda de persones a càrrec de l’erari públic gràcies al pacte signat a la més alta institució continental. Tot s’hi val en la prèvia de les eleccions al Parlament Europeu de principis de juny: si l’arribada d’individus d’altres terres ens angoixa, legislem contra ells perquè sempre és més fàcil tirar pel camí del mig que assumir i entendre les problemàtiques i les conflictivitats que generen les migracions i posar-hi remei. És més fàcil excloure que integrar, destruir que crear.

En aquesta terra nostra tant petita que, com diu en Llach, des d’un campanar es pot veure el campanar veí, també hi ha eleccions i un partit titllat d’ultradretà, xenòfob i racista concentra les ires i els escarafalls de les ments benpensants. Sílvia Orriols existeix políticament perquè n’hi ha uns quants que no han fet bé la seva feina i està aconseguint que una part del debat de la precampanya giri al seu voltant, un cop s’ha fet públic que l’alcaldessa de Ripoll té les firmes necessàries per concórrer als comicis. D’entrada, menys postureig i més autocrítica en les files dels de sempre, que vistos els precedents tampoc tenen gaires motius per anar per la vida vantant-se de res. Descomptant els hiperventilats que ho arreglen tot tirant pintura o desmuntant parades, la resta hauríem de fer via cap a la consolidació d’un model social basat en la cooperació i la confiança. Comunitat, comunitat i més comunitat.

Podem invocar la por a la guerra o edificar el futur sobre la cultura de la pau. En la cruïlla entre les dues postures, el model occidental corre el risc de ser arrossegat de nou per les rodes de l’autoritarisme. I per evitar-ho tan necessària és la interacció social com l’acció política, que no es pot reduir a les mesquines lluites tribals pel poder. Ens hi juguem massa i des que va començar el segle hem entrat en una espiral diabòlica que, si hi som a temps i prou forts, encara es pot aturar. Però l’horitzó és fosc.