El turisme del futur

Un cop passades les vacances de Setmana Santa és un bon moment per posar sobre la taula els reptes del sector turístic. L’exercici del 2023 va suposar una recuperació en comparació a la prepandèmia i les previsions inicials per a aquest any també són optimistes. Les dades són importants perquè l’aportació d’aquest sector és significativa: a Catalunya representa el 12% del PIB i el 14% d’ocupació, però en algunes zones geogràfiques pot arribar a representar el 30% del PIB. És difícil concebre una Catalunya que no incorpori el turisme com una peça fonamental del seu sistema econòmic. Però el canvi climàtic, l’opinió pública i velocitat de desenvolupament de la tecnologia el converteixen en un sector molt competitiu i en ràpida transformació.

El sector turístic és un dels més esmentats en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, que guia l’adjudicació, i distribució dels fons europeus. L’objectiu principal, a part d’una ràpida recuperació, era la modernització i la competitivitat, sobretot referit a la digitalització, un aspecte fonamental en un sector amb més d’un 90% de petites i mitjanes empreses. A curt termini, una gran part de les ajudes a aquests negocis passa per la creació de pàgines web que permetin una relació més directa amb els clients. A llarg termini, és rellevant el canvi de model turístic que passa per una economia del visitant, en substitució de la del turista, i fins i tot es parla de «turisme regeneratiu». Aquesta economia del visitant implica una mirada integral, que té en compte tant les necessitats d’aquest visitant com les necessitats socials i econòmiques del país visitat. Es pot parlar de regeneració quan les aportacions positives, en l’àmbit social, econòmic i mediambiental, superen les negatives.

En l’àmbit social, preocupa el descens d’acceptació d’aquesta activitat degut, principalment, a l’elevada concentració i a aspectes mediambientals. La pressió turística de Catalunya se situa a la ciutat de Barcelona i a les zones litorals. Potser al litoral existeix una aprovació més gran perquè estan acostumats a l’estacionalitat, i pobles i ciutats han crescut gràcies, precisament, a acollir aquesta activitat econòmica. En canvi, Barcelona és a prop del punt de saturació, creant dificultats amb altres activitats econòmiques i no econòmiques, i generant certa disrupció en la vida social i cultural d’alguns barris. L’aposta per una diversificació cap a altres zones d’interior, també atractives però més desconegudes internacionalment, és encertada. Es tracta de reduir l’estacionalitat i generar més valor afegit, complementat les visites amb altres activitats com la gastronomia (les calçotades per a turistes són una experiència inoblidable), l’enoturisme i potenciant les visites per negocis o conferències. Aquest tipus de canvis requereix temps. I potenciar l’interior no implica descarregar la capital.

Els riscos mediambientals són més difícils de predir. Tot i que fa anys que s’ha declarat l’emergència climàtica, quan arriben les conseqüències, les previsions solen quedar curtes. Un exemple d’això és la sequera actual, que està obligant a realitzar inversions que no estaven previstes per millorar l’eficiència hídrica al més aviat possible. En aquest sentit, s’ha de valorar que l’ús responsable de l’aigua consta en una primeríssima posició en el Compromís Nacional per un Turisme Responsable, que ara celebra el seu primer aniversari, i que compta amb desenes d’entitats adherides. Aquesta és la de calç; la de sorra és que el document situa com a objectiu que el consum d’aigua per visitant sigui igual al d’un resident el 2040. ¿El 2040? Quinze anys sembla una eternitat en comparació a l’esforç que estan fent els ciutadans i altres sectors econòmics. Si això no es gestiona d’una manera raonable, pot contribuir a incrementar la desafecció de la ciutadania davant els visitants.

¿Economia del visitant? Sí. ¿Turisme regeneratiu? Ara mateix és un oxímoron. Per desgràcia, els noms no fan les coses. Tot i que no s’ha de menysprear la capacitat que tenen les paraules per imaginar nous escenaris en què les coses, finalment, sí que honrin els noms.