De nou eleccions i sequera

S’acosten dates políticament complicades. Les eleccions catalanes tindran lloc el 12 de maig, d’aquí a menys d’un mes. I això vol dir que està a punt d’esclatar l’acostumat enrenou que sembla consubstancial amb totes les campanyes prèvies a les dates electorals. Unes eleccions que seran seguides per unes altres: les europees que han de tenir lloc a primers de juny. I més, encara: les eleccions als EUA –que sempre repercuteixen poc o molt a tot el món que se celebraran a primers de novembre d’aquest mateix any. Tot plegat envoltat d’un perill pronosticat des de fa temps: l’avenç general de l’extrema dreta, que segurament es constatarà en tots aquests comicis. Però sense entrar, de moment, en les votacions foranes, la jornada electoral del 12 de maig a Catalunya es planteja altra vegada sense unitat entre els partits independentistes, o més ben dit, amb plena confrontació de posicions. O sigui amb la gairebé seguretat que després de les eleccions la divisió persistirà, malgrat els perjudicis que això comporta i el desànim general que representa. I també les dificultats que segurament sorgiran quan, acabada ja la batalla electoral, s’hagi de constituir el nou govern de la Generalitat, que amb molta probabilitat haurà de ser altre cop un govern en minoria. Com és que s’hagi de topar sempre amb aquests problemes? Com pot ser que encara no s’hagi après que tot ja és prou difícil per a seguir entrebancant-se sempre amb la mateixa pedra?

Al marge de l’enrenou previ i habitual a totes les eleccions, en els darrers dies s’ha renovat la discussió sobre si pot ser possible o no d’aconseguir algun dia una fita majúscula: que Catalunya pugui arribar a exercir el dret a l’autodeterminació per mitjà de la convocatòria d’un referèndum lliure i acceptat per l’Estat. O sigui, per acabar-ho d’arrodonir: es tractaria de saber si hi ha alguna possibilitat que l’Estat Espanyol pugui estar d’acord en algun moment que Catalunya decideixi democràticament si vol seguir formant-ne part o si vol separar-se’n. Com tothom pot suposar, l’acceptació voluntària per part de l’Estat de la separació de Catalunya no sembla gens probable, ni que hi hagués una majoria catalana molt àmplia que la defensés. Gairebé irònicament algú ha comentat aquests dies que en tot cas la decisió sobre una hipotètica separació de Catalunya hauria de ser objecte d’un referèndum, potser sí, però no d’àmbit català, sinó que s’hauria de portar a terme a tot l’Estat sencer. Un referèndum que no cal fer perquè ja se sap evidentment quin seria el resultat.

Deixant de moment la política, val la pena d’esmentar que un dels problemes dels quals es va parlar més els darrers mesos, sembla que s’ha reduït, o almenys que s’ha moderat notablement. Es tracta de la sequera o sigui de la falta de pluja, que de cap manera no s’ha superat, però que en aquest moment no és tan angoixant. Potser només es tracta que s’ha rebaixat la pressió mediàtica sobre la qüestió perquè, de fet, la manca de pluja –si més no en les quantitats que es podrien considerar habituals– encara persisteix. Què passarà, però, quan s’acabi del tot el desgel que darrerament ha proporcionat la major part de l’aigua que baixa pels rius? No som pas a l’estiu, però ja ha començat a fer una mica de calor i els pronòstics són que augmentarà. La problemàtica de l’aigua, doncs, no es pot oblidar ni arxivar.