Topalls i què més

Fa dècades que se sap que per resoldre els probles d’habitatge cal incrementar el parc de pisos públics de lloguer. En tot el temps que fa que ho sentim a dir a la majoria de polítics des del centre cap a l’esquerra, la disponibilitat d’aquest tipus d’habitatge ha crescut de forma absolutament insuficient, sempre menys que la necessitat. Ara, la Generalitat incrementa fins a trenta els municipis de la Catalunya central que tindran topalls per a determinats tipus de lloguer, bàsicament els de grans tenidors. És una mesura sobre la qual no hi ha consens, i que ha tingut resultats discutibles allà on s’ha aplicat. Tant pot ajudar com convertir-se en un boomerang i frenar l’oferta al mercat. No és la solució. Sembla més aviat una política fruit de la impotència, que s’aplica perquè és fàcil de dictar -encara que no de fer complir- i no costa diners. La solució no és aquesta: la solució és donar garanties als propietaris que tenen pisos per posar al mercat, oferir ajudes enèrgiques a la rehabilitació en barris antics per generar més oferta privada i construir habitatge públic arreu. Ara ja no a Barcelona o a Manresa. També a Calaf o a Bagà, on el problema ja és també molt greu, i no per falta de topalls.