President Sánchez, endavant

Tots o gairebé tots els que es dediquen o ens hem dedicat a la cosa pública en algun moment hem tingut la temptació de dir prou. Encara més, molts hem arribat a agafar-nos un temps per reflexionar si valia la pena continuar. Estic convençut que els primers mandataris de tots els països en algun moment o altre es fan aquesta pregunta. El que no és habitual és el que ha fet Pedro Sánchez, fer-ho públic.

En un món on no existeix la vida privada, on veiem que molta gent l’exposa al públic mitjançant les xarxes socials el president ha decidit fer una parada i fer-ho saber a la societat amb una carta pública. La conseqüència és que ha posat sobre la taula el debat sobre fins on es pot arribar en la lluita per aconseguir el poder.

Només des d’una concepció de lluita del poder pel poder es poden explicar algunes actituds que estan sobre la taula en els darrers mesos. No és que no acceptin el resultat de les eleccions, és que certa oligarquia madrilenya està convençuda que el poder polític és seu, i que això de la democràcia és un accident que en alguns moments de la història s’ha hagut de cedir per tenir calmades a les classes populars. Aznar va ser molt clar «que tothom faci el que pugui».

La socialdemocràcia per alguns és el dimoni que s’ha de destruir. Que és això que les grans empreses tinguin impostos especials sobre els seus beneficis extraordinaris. Que vol dir una reforma laboral on els drets dels treballadors són molt ben fixats. Què és això de fer pujar el salari mínim fins a 1.134 euros al mes. Què és això que amb una beca tot aquell que tingui capacitats pugui estudiar a la universitat. Què és això que tinguem quasi 22 milions de persones treballant de les quals 11 milions són dones. Què és això que les pensions tinguin una revalorització automàtica segons el que pugi el cost de la vida. Però sobretot que és això que amb aquesta gent, que no són dels nostres, l’economia creixi com enlloc a Europa i la inflació estigui controlada.

Cal fer-los caure, com? Amb l’atac personal, atacant al seu entorn immediat.

En el món de la postveritat varis digitals publiquen una suposada notícia. Alguns mitjans tradicionals, de la mateixa ideologia, se’n fan ressò i amplifiquen la seva divulgació. Una associació sense escrúpols posa una denúncia i, amb els seus contactes als jutjats, espera a entrar-la fins que per ordre li tocarà a un jutge que també està en la conxorxa, i aquest l’admet a tràmit. Si convé sense passar per la fiscalia. Després, des del faristol pels contactes amb la premsa del Congrés, en una mateixa compareixença, una portaveu del Partit Popular acusa l’esposa, al pare, al sogre del president de manera insidiosa sense presentar cap mena de documentació que acrediti el que diu. Només es fa ressò de la merda escampada.

Davant d’això els demòcrates, tots els demòcrates hem de dir prou, prou de fang, prou de merda, deixeu-nos en pau. Volem administrar la cosa pública amb decència per fer el millor possible per la immensa majoria de ciutadans. President Sánchez, endavant.