Tocar de peus a terra

D’aquí a poc més de tres setmanes els catalans haurem de votar per escollir el nostre president. Bé això no és del tot cert, escollim els representants que després escolliran al nostre president. En aquest moment tot apunta que només tres poden ser els escollits, en Salvador Illa en representació dels socialistes, que ja va ser el més recolzat l’última vegada, però l’acord d’entre d’altres no li va permetre ser president, en Pere Aragonès actual president que vol la reelecció i en Carles Puigdemont el president que va declarar la independència i va fugir poc després.

Dels tres qui sembla que tindrà més suport popular tornarà a ser Salvador Illa, i aquesta vegada sembla que amb una diferència més amplia que l’anterior. Fins al moment els altres dos neguen i tornen a negar que li donin suport per ser president, i sembla que tant un com l’altre juguen a ser segons per poder ser president. Aquesta vegada sembla que la cosa la volen complicar una mica més, s’estan preparant perquè les forces independentistes no sumin suficient i volen la presidència amb els vots del guanyador sota l’amenaça que si no és així faran caure el govern d’Espanya.

Ja hi tornem a ser, el nacionalisme català confon els seus desitjos amb possibilitats reals. Creure que el PSOE intentarà que el PSC renunciï a la Presidència en favor d’un independentista tot i ser la força més votada és quelcom que no es donarà, i no es donarà per dues causes, una per interès propi i l’altre perquè sap que el PSC no li faria cas. Els independentistes de tant repetir la dependència del PSC amb el socialisme espanyol han construït, altre cop, una realitat paral·lela que els portarà a la frustració.

Aquesta darrera setmana en Salvador Illa els contestava molt elegantment. Els independentistes no paren de dir que incomodaran molt a Madrid, fa deu anys que incomoden i molt, que n’han tret per Catalunya?, pels ciutadans del país, res, res de res, només frustració i un retrocés en el camp econòmic, del coneixement, de la salut, de l’energia, de les infraestructures, de la llengua. Per revertir tot això el candidat socialista proposa col·laboració amb el govern d’Espanya i molt treball i autoexigència per assolir fites raonables en poc temps.

Un exemple clar, el finançament. Dels independentistes un demana el model basc i l’altre un model singular que acaba sent el model basc, tots dos saben que això no serà. Què proposa Salvador Illa?, aprofitar l’Estatut vigent al màxim. Crear una agència consorciada entre l’Estat i la Generalitat que recapti tots els impostos, que un cop repartit, amb el fons de solidaritat inclòs, es respecti el principi d’ordinalitat, és a dir aquell que més ingressi sigui el que més rebi. Això que seria un avanç importantíssim sobre la situació actual no pot ser rebatut per ningú fora de Catalunya, i a més ja ha passat pel sedàs del Tribunal Constitucional.

La pregunta que ens hauríem de fer és, com és que encara no ho hem fet? Senzillament perquè estàvem per altres coses, l’esbroncada per l’esbroncada, proposant somnis impossibles. Catalunya necessitat tocar de peus a terra.