Paraules i paisatges

Sort que els sants tenen vuitada. Arribo justa. Pels pèls. Sant Jordi és un dels dies més bonics del calendari. Això és així; tòpic, però cert. Llegir i estimar. Ho deia el malaguanyat Carles Capdevila. Cada Sant Jordi hi penso. Els seus textos m’eren inspiradors. Com els de l’Anna Vilajosana. "Existeix un futur del passat, un devenir propi que el transforma" diu l’escriptor italià Claudio Magris en El Danubi, la seva obra mestra. I a mi m’ha fet pensar en l’Anna. En el poder evocador de la seva escriptura. En la seva manera de veure el món i de compartir-lo amb nosaltres, els seus lectors. Futur, passat, present. "L’obsessió del pas del temps m’ha captivat sempre" diu Vilajosana en la introducció d’Escric el teu nom, el seu últim llibre signat conjuntament amb en Xavier Serrano. "Escriure ha estat la meva manera de perllongar el present, d’alentir la vida i de prendre consciència de la seva fugacitat" hi afegeix. Que bé que escriu. I que bé que posi paraules al que jo també sento però no sé dir. I és per això que dissabte rere dissabte –en un moment o altre– m’assec a la taula de la cuina amb una infusió de sàlvia i em regalo aquesta estoneta compartida amb l’Anna i el Xavier. Paraules que em diuen coses més enllà de les paraules. Paraules que em commouen, em sacsegen. Paraules que m’acompanyen. L’Anna parla de la seva mare, del seu pare, dels seus fills. I dels seus neguits, de les seves pors, de les seves tristeses. Però també dels seus desitjos i esperances. Que són els meus. Les paraules de l’Anna em són bàlsam. Escric a raig, i penso que aquesta frase –la de que les paraules em són bàlsam– em sona que deu ser seva. M’ha sortit sense pensar. Aquí queda. Si és meva, m’ha quedat prou bé. Però si no ho és –que diria que no– seria la prova definitiva –si és que en calgués alguna– que la prosa poètica de la Vilajosana cala endins. Estic immensament feliç de poder guardar a la meva motxilla dels records el vespre de la presentació del seu llibre. Preciós. El llibre i el vespre. Em vaig sentir molt honorada que el Xavier i l’Anna pensessin en mi. La meva pàgina preferida del Regió7 és la contraportada dels dissabtes. Demà obrim és el títol de l’article de dissabte passat. A la foto hi surten dues noies: una amb un colom al cap i l’altra fent-li una foto. El Xavier hi posa les imatges. I la veu. Em va agradar molt que l’Anna ens expliqués que abans de donar l’article per bo, li demanava al Xavier que el llegís. Per sentir-ne la melodia, per notar-ne el ritme. La música de les paraules la hi posa el Xavier. En la presentació a l’Espai Òmnium, va llegir el primer article del recull que –precisament– porta el mateix títol del llibre. Quina veuassa, noi! I que bé que dius les paraules de l’Anna. El silenci de la sala ho diu tot. Paraules, paisatges, música, veu. En un diàleg de l’obra de l’escriptor Robert Musil L’home sense atributs, un personatge pregunta a un altre: "I què en queda, de l’art?". "Quedem nosaltres, transformats", li respon el company. Doncs això.