Els meus homes i jo

Aquesta és una de les trenta-vuit fotografies de Rosalina Camps que fins avui han estat exposades, en una mostra temporal, al Centre del Parc Natural del Cadí-Moixeró, a Bagà, on Camps va néixer fa més de noranta anys i on ha tornat a viure, després de passar-ne gairebé setanta a Manresa. La fotografia ha estat sempre la seva gran passió ( a ella li agrada parlar-ne com de l’oxigen que la fa viure), d’aquí que, tot i no viure de la fotografia, li ha dedicat mitja vida. L’altra meitat l’ha dedicada a tirar endavant la casa i els sis fills, que tot sovint li han servit de model, així com els nets, els amics i coneguts. Ser dona i dedicar-se a la fotografia als anys setanta i abans era tan excepcional i agosarat com reunir en una mateixa imatge una monja en motoreta circulant feliçment al costat d’un esforçat minusvàlid en cadira de rodes, un nen elevant al cel una sagrada forma enmig d’un mar d’espigues i els set pantalons dels set homes de casa, estesos al terrat, al costat de la camisa de dormir de qui tira la foto. La irrupció de Camps, juntament amb altres dones fotògrafes, en un món tradicionalment masculí, va aportar no solament una obertura del camp temàtic a la quotidianitat personal i domèstica, sinó una mirada més lliure i trencadora. La mateixa fortalesa i decisió que calia per, essent dona i autodidacta, sortir del claustre domèstic i fer forat en un espai monopolitzat pels homes, va servir-li per, posats a trencar convencions, exercir amb desinhibició un estil nou de fotoreportatge que encara a dia d’avui resultaria modern. Sol passar. Quan les dones, fins fa uns anys al marge dels feus masculins de l’art i fins la política, hi accedeixen, no sense abans desafiar i vèncer munts de prejudicis, se situen a l’avantguarda dels temps nous, obrint camins en paisatges fins aleshores inexplorats. O per dir-ho amb propietat fotogràfica, més enllà del camp de visió tradicional i sense filtres físics ni mentals.