Diplomàcia de «barras bravas»

Óscar Puente es va fer famós per la rèplica al discurs d’investidura (frustrada) de Núñez Feijóo. Li va clavar una repassada de les que couen, amb dades disparades com pedres. Pedro Sánchez va recompensar-lo amb un ministeri, el de Transports, com li podia haver donat el de Cols i Bledes. Amb l’escometedor oficial dins l’executiu, Sánchez va descobrir que en la política hi ha massa «fang», eufemisme per a les catapultes de llançar merda.

L’epifania fou motivada per la inclusió de la seva esposa a les dianes dels conservadors. Aparentment dolgut, va exclamar amb hidalguia: «la meva dona ni tocar-la ni esmentar-la!», i va amenaçar amb retirar-se per protegir-la. Naturalment, va quedar-se, amb el pretext d’encapçalar una croada contra el fang, és a dir, la merda. Però es va oblidar de desactivar la pròpia catapulta, i vet aquí que Oscar Puente, entre ocurrència i ocurrència, va tenir la d’insinuar que Javier Milei consumia productes al·lucinògens. En llenguatge comú, «què has fumat?». Puente s’emborratxa d’aplaudiments, però els seus excessos comprometen el Govern, i ficar-se amb un altre cap de govern de pistola fàcil és una promesa de tiroteig.

L’home de la motoserra (arma icònica del film La matança de Texas) s’hi ha tornat, aprofitant la participació en a la cimera ultra de Madrid per afegir-se a la brama contra l’esposa «corrupta» de Sánchez, i aquest insinua un trencament de relacions diplomàtiques si no rep les disculpes que l’argentí no vol donar, ans al contrari: engega una allau de noves acusacions. Dos estats «hermanos» a cara de gos. Dels dos presidents, el més intel·ligent hauria de dir que es nega a seguir el joc de l’altre, però els actuals són temps polítics de «barras bravas», denominació argentina per als grups ultres de les aficions futbolístiques.