‘O tren das bruxas’

Molts catalans estan convençuts que el consorci KKTrens (Adif+Renfe) ens té mania perquè Espanya odia Catalunya (o, com va dir don Santiago Bernabeu, estima Catalunya «malgrat els catalans»). El cert, però, és que les queixes per abandonament i mals tractes ferroviaris s’acumulen del cap de Finisterre al far de Gata, siguin per raons estructurals (ho podem preguntar als extremenys i als terolencs) o contingents. Encara no havíem parat de riure davant l’anunci del tren «directe» de Múrcia a Màlaga passant per Madrid-Atocha, quan els companys del Faro de Vigo els informen de la desastrosa estrena de l’AVE de la ciutat gallega a la capital del regne: un retard de 133 minuts en el viatge inaugural per una caiguda de tensió de la catenària a Ourense. Van haver-lo de remolcar. Ens tenen tant castigats que el mateix dia la premsa d’Oviedo trobava un èxit notable l’estrena de l’alta velocitat asturiana amb «només» 24 minuts de retard. Quina sort!

Palestina. Junts per Catalunya va evitar ahir pronunciar-se sobre el reconeixement espanyol de Palestina, i no només per por a una homilia indignada de Pilar Rahola. La formació de Carles Puigdemont, en tant que hereva de Convergència, ho és també d’una incomoditat que parteix de l’admiració professada durant dècades pel catalanisme a l’Estat d’Israel com a paradigma d’èxit final en la lluita d’un poble, en aquest cas, un de perseguit durant vint segles. No va ser només el catalanisme conservador; també sectors de l’esquerra s’emmirallaven amb la falca de democràcia occidental en terres autocràtiques i amb el col·lectivisme autogestionari dels quibuts. Tot això pertany al passat, i avui veiem com la víctima és també victimari i el cor ens demana no perdonar ningú, ni els que volen expulsar els jueus (una altra vegada!) ni els que massacren palestins. Les llumeneres que fa vuit dècades van sembrar la llavor amb decisions d’estil colonial ja no hi són per respondre’n.