Protagonistes i solistes fan brillar «Don Quixot»

El Ballet Nacional de Cuba va regalar-nos una posada en escena del Don Quixot, diumenge, al teatre Kursaal. Un cop més (però menys del que ens agradaria), Manresa ha tingut la sort de gaudir d’una companyia de prestigi internacional i d’una peça icònica del repertori clàssic amb unes exigències tècniques superlatives. Un muntatge complex, amb llums i ombres.

Així, a diferència de la majoria de versions, la que vam poder veure el cap de setmana passat, opta per variar el pròleg i donar un enfocament diferent als personatges del Quixot i Sancho Panza. Una aposta poc reeixida ja que un i altre continuen sent totalment secundaris, grotescs i poc lluïts.

I és que el que realment ens fa vibrar amb aquesta companyia són els protagonistes. En primer lloc, Kitri, interpretada per Anette Delgado, amb una tècnica brillant, precisa i enèrgica. El seu control absolut de l’escenari es fa evident amb uns equilibris infinits i unes pirouettes (girs) executades amb energia i precisió, al llarg dels pas de deux (passos a dos), la variació solista del primer acte així com els fouetes de la coda del tercer acte. Delgado encarna de manera virtuosa una joveneta d’uns quinze anys tot i que la ballarina forma part de les files de la companyia des de fa dècades.

D’altra banda, Dani Hernández, en el paper del barber Basilio, és molt elegant des del punt de vista interpretatiu, tot i que se li troba a faltar una mica el desvergonyiment que aquest personatge demana. La seva tècnica és brillant, els seus grans salts i girs són d’un control absolut i la seva línia de cames és exquisida. Amb tot, al final de la seva variació en el tercer acte, va estar una mica fora de control.

Però la màgia real apareix quan els dos protagonistes es troben a escena. La química entre tots dos va fluir de manera fantàstica, igual que el seu treball de partenaire, que és realment extraordinari. De fet, els seus moments conjunts van ser els més brillants i aplaudits de la vetllada.

Dels solistes, és destacable la interpretació de Mercedes, a càrrec d’Estefania Hernández, una ballarina tot terreny. Té una línia de cames increïble, un control absolut dels equilibris, girs i salts, un carisma escènic sublim i una musicalitat remarcable. Malauradament, la resta de solistes no van estar a l’alçada dels protagonistes. El cos de ball senzillament va complir.

L’escenografia i el vestuari van ser, segurament, els punts més febles del muntatge. La primera era gairebé inexistent i els pocs elements escenogràfics estaven molt poc cuidats. El segon era deslluït i envellit, amb tocats que fregaven el ridícul i, en alguns casos, fins i tot eren inadequats en el context de l’obra.

I, amb tot, vam gaudir d’un gran espectacle, gràcies sobretot a les interpretacions de protagonistes i solistes. I així els ho va fer saber el públic, que, al final, es va aixecar sense dubtar-ho per agrair-los que ens haguessin fet vibrar com ho van fer. Els aplaudiments es van estendre a la mítica ballarina Viengsay Valdés, actual directora de la companyia, que també va sortir a saludar. Diumenge, vam viure una gran tarda de ballet. Tant de bo puguem gaudir sovint de funcions com aquesta a la nostra ciutat: pel futur d’aquesta disciplina i, també, per a la salut cultural de la nostra ciutat.

* Pablo Testa Grosbaum és coreògraf. Director de Ballet Clàssic Manresa