En tot cas, una irresponsabilitat

L'anunci per carta del president del Govern, Pedro Sánchez, prèvia filtració, de la intenció de prendre's un període de reflexió de cinc dies sobre la possible dimissió després de conèixer-se que un jutjat investiga la seva dona, no es pot qualificar d'una altra manera que una irresponsabilitat. Ho és, sigui quina sigui la raó que ho hagi provocat. Si estem davant d'un defalliment de la voluntat de Sánchez de mantenir-se en el poder, aclaparat per la pressió en el seu entorn familiar més immediat, el més important hauria estat fer la reflexió en privat, sense exposar-lo a l'opinió pública i sense deixar el país amb la sensació de buit de poder durant cinc dies. No deshumanitzarem la política fins al punt de no entendre que això sigui una possibilitat, però això no és obstacle per exigir una altra manera de comportar-se.

La segona possibilitat que s'estudia encara és pitjor. Si estem davant d'una teatralització que busca l'adhesió indestructible del seu partit, dels seus socis o del conjunt de la població, a partir de mostrar-se vulnerable i vulnerant la seva intimitat més familiar. No seria la primera vegada que Sánchez fa de la necessitat una virtut, com li agrada dir, però és una virtut viciada, massa viciada, més pròpia de règims cesaristes que de democràcies avançades com l'espanyola. El fil argumental de la carta convida a considerar aquesta possibilitat com la més probable i no pretén res més que segrestar els seus propis seguidors per fer-los còmplices de totes les acusacions que puguin aparèixer al llarg d'aquesta investigació judicial, viciada com tantes altres pel tast moral de Manos límpias.

No és el moment d'afegir més inestabilitat a la situació creada pel president de la qual és l'únic responsable. Però algú dins del mateix PSOE hauria de plantar cara a aquest xantatge, no tot s'hi val pel fet d'haver recuperat el poder per al partit una vegada i una altra contra pronòstic. Les sigles socialistes mereixen un respecte i han d'estar per sobre de les persones. Ho hi van ser en el cas de Felipe González i hi han d'estar ara en el cas de Pedro Sánchez. Si el president vol que es rendeixin als seus desitjos, el que ha de fer és donar explicacions sobre, com a mínim, els conflictes d'interessos entre l'activitat professional de la seva dona i les relacions de les empreses amb què treballa i l'administració socialista que dirigeix el seu marit. Només així estarem davant d'una actitud exemplar com la que sempre ha promès Sánchez des que va arribar a la Moncloa amb la moció de censura a Rajoy.

Espanya no es mereix tanta irresponsabilitat, tampoc els votants catalans que estan cridats a les urnes en una campanya que comença en ple període de reflexió de Sánchez. La suspensió dels actes del PSC contribueix més a la hipòtesi de la teatralització que a la del desànim momentani. Els ciutadans no tenen cap culpa del que li passi al president i dels seus enuigs amb la justícia que quan ha actuat contra els seus adversaris no ha estat objecte de crítica per part seva. La irresponsabilitat d'una persona, en una hipòtesi o en una altra, no pot arrossegar tota una organització i encara menys tot un sistema polític. Les dimissions en diferit són el pitjor estil de fer política.