El Girona vol l’hegemonia del futbol català

El Girona ha tornat a clavar-li un 4 a 2 al FC Barcelona, aquesta vegada a Montilivi, després de remuntar-li un 1 a 2 en una última mitja hora de partit convertida en un festival gironí. Amb aquesta victòria, el Girona s’ha garantit matemàticament la presència a la Lliga de Campions i li ha pres la segona posició als blaugrana. Xavi no ha obtingut la “revenja futbolística” que pretenia, al contrari, va acabar completament superat, amb el públic de Montilivi fent l’onada i corejant les passades dels seus futbolistes. Perquè en van ser 4, però en podien haver estat 5 si Koundé i Ter Stegen no ho haguessin evitat als últims minuts.

Xavi havia actuat d’inici i havia tornat a la fórmula dels quatre migcampistes. Havia deixat Raphinha a la banqueta (i a Joao Félix, titular al partit de la primera volta) i havia optat per tres futbolistes de contenció i brega, Sergi Roberto, Christensen i Fermín, alhora que acostava Gündogan a l’àrea. Hi pesava la derrota de la primera volta a Montjuïc (2 a 4) i la imatge de superioritat tàctica i futbolística de Míchel i els seus futbolistes. I les ganes de “revenja” que havia manifestat el tècnic blaugrana.

Girona i Barça s’hi jugaven tres punts vitals. Els gironins, garantir-se la Lliga de Campions, els blaugrana consolidar-se en el segon lloc de la Lliga. I, encara que ni Míchel ni Xavi ho consideressin, l’hegemonia del futbol català. Des de l’any 1942 ho fes l’Espanyol, cap equip català ha aconseguit quedar per davant del Barça a la Lliga.

El partit havia començat com s’esperava, amb un Barça dominador i un Girona sense poder discutir-li la possessió de la pilota, però amb sortida ràpida i perillosa. En només quatre minuts, ja havien fet dos gols. Christensen havia avançat el Barça amb una rematada a la mitja volta des de la frontal de l’àrea, on no se suposava que havia de ser. I, immediatament, Dovbyk ha via rematat una centrada d’Ivan Martín per empatar el partit i fer palès que als blaugrana els costa guardar els avantatges.

El Barça es feia valdre, dominava i duia el joc al camp rival, però el Girona s’hi revelava com un germà petit amb ganes de discutir-se amb el gran. El partit estava obert, escenari perquè el talent s’imposés. Ni Koundé ni Araujo podien amb Savinho, com Eric i Miguel no aturaven Cancelo ni Lamine Yamal. Va ser el nano qui va provocar el penal a les acaballes de la primera part que Lewandowski va transformar amb el seu estil de sempre.

L’esforç de la primera part va semblar que es notava a la segona, amb un Barça més recollit i un Girona més intens en el debat de l’estil. Era el moment perquè els tècnics intervinguessin. Ho va fer Míchel, primer. Valent, va treure David López per Portu i Yan Couto per Tsygankov.

Li va sortir perfecte, perquè Portu va empatar a la primera pilota que va tocar. És clar que el demèrit va ser de Sergi Roberto, amb una passada enrere que va deixar sol Dovbyk amb avantatge per donar el gol per fer a Portu. S’ha fet habitual que el Barça rebi aquesta temporada els gols de dos en dos. Llavors, no va estranyar que Portu, un altre cop, la cedís a Miguel sol a dins de l’àrea per fer, encara que fos de rebot, el 3 a 2. I encara Portu va fer el 4 a 2 amb una volea espectacular des de la frontal que li donava al Girona la classificació per a la Lliga de Campions i el situava segon a la classificació amb quatre jornades per acabar la Lliga.

Xavi també havia remogut l’alineació. Però, ja havia fet tard. L’equip li havia caigut de les mans, sense capacitat per aixecar-se i reaccionar.