«Catalunya és un motor dins de la Unió Europea»

El 9 de juny hi ha les eleccions europees. Per a fer què?

Tenim l’oportunitat per decidir com influïm, com ha de ser la Unió Europea. Estem vivint moments complexes, amb un auge de l’extrema dreta i dels euroescèptics, que afecten la cohesió arreu d’Europa. Hem de reforçar les veus que són lleials als principis fundacionals de la Unió Europea. Ens cal una Unió forta en el marc global, arrelada a aquests valors fundacionals. Per això faig una crida a la participació.

Quina ha de ser l’aportació de Catalunya al projecte europeu?

Catalunya és un motor dins de la Unió. Som una veu dels governs més propers a la ciutadania, més enllà dels estats. Hem recuperat la qualificació de soci influent, capaç de ser tractor de la governança multinivell. Tenim molt a dir sobre com es dibuixa l’Europa del futur. I hi ha la perspectiva mediterrània i hem d’incidir perquè Europa incorpori aquesta perspectiva.

En quin punt està la creació de la macroregió mediterrània?

Fa anys que s’està discutint i el que hem impulsat des de la conselleria d’Acció Exterior és com la concretem. Hem aconseguit suports d’una llarga llista de governs del sud d’Europa i d’entitats municipalistes. La presidència belga del Consell de la UE l’ha incorporat com a element prioritari, i és el Consell el que n’ha de fer l’encàrrec definitiu.

Europa ens escolta? Ens mira?

Europa mira i escolta, però el que cal és adreçar-s’hi amb rigor, guanyant-se el respecte. I després de molts anys de no tenir accés als comissaris europeus, per un bloqueig polític, hi hem recuperat la interlocució. Ens hem de poder fer valer en les diferents polítiques europees.

Potser ens escolten, però encara no en català.

Aquesta és una llarga reivindicació i crec que ara tenim una oportunitat. Des del Govern de la Generalitat ens hem posat des del primer moment a disposició, però també amb la màxima exigència,

perquè l’oportunitat no es desaprofiti. La reivindicació del català a la Unió Europea com a llengua oficial ve de molt lluny. El català és una llengua no només preciosa sinó que també és rica, està estructurada i té tots els recursos necessaris per assumir l’oficialitat. Tenim tot allò que fa falta per ser oficial i de moment no hi ha cap veto explícit.

Però la votació s’ajorna.

Sempre hem dit que no ens posarem un termini, perquè volem que s’aprovi. Que hi hagi unanimitat, i per això exigim i en fem el seguiment parlant amb els diferents governs dels estats per esvair recels i generar confiança. I sobretot exigim al Govern espanyol perquè faci la seva feina. Ells són els que han de desplegar tota la seva potència diplomàtica, que quan volen la tenen.

L’altaveu exterior de Catalunya és a Barcelona o a Waterloo?

L’altaveu de la política exterior de la Generalitat és el Govern, el president i el departament d’acció exterior. I hi contribueixen actors, el sector econòmic, la societat civil…

Què té més ressò internacional: l’acció exterior del govern o una conferència a Elna?

Una cosa és el ressò mediàtic i l’altra és tenir influència en els espais de decisió. I ho hem vist en els indults, en la reforma del Codi Penal, en l’amnistia. Hem tingut una àmplia repercussió, desenes d’entrevistes en mitjans internacionals. Hi ha molts actors, des del Barça femení a cuiners que ens regalen portades. I hi ha persones que són molt mediàtiques.

L’estratègia de la política exterior del Govern es pot veure estroncada ara per les relacions internes a Catalunya?

Quan es bloquegen els pressupostos pateixen les polítiques de tots els departaments, també les d’Acció Exterior. Amb el bloqueig de pressupostos que van forçar Junts per Catalunya i els Comuns ha patit també la política de cooperació i tota l’aposta que fèiem pel 07 i per l’educació global, el camí per consolidar la xarxa de delegacions i l’aposta per la creació del cos d’Acció Exterior, que també va patir bloquejos. Per això cal posar en valor la reacció del president per fer les eleccions el més aviat possible. Com a Govern, no volem incertesa. Necessitem tornar el més aviat possible a tenir la consideració de govern sòlid, estable i fort, capaç de continuar donant continuïtat als seus compromisos. La capacitat de ser respectat i poder ser influent es fa no amb fotos sinó amb una feina silenciosa, que es basa en el rigor, la confiança i la credibilitat.

Però no és justament d’incertesa i d’inestabilitat la imatge que projecta un país que és incapaç d’acabar les seves legislatures?

Aquests anys ens hem guanyat la credibilitat i el respecte, perquè era evident que era un Govern en minoria, però hem sabut donar estabilitat. Evidentment, acabar una legislatura és un repte i sí, certament, no ens ha anat bé. Però en aquests dos anys hem hagut de recuperar tot allò que ens ha impactat. A nivell europeu hi ha la mateixa inestabilitat. Cada vegada a tota Europa hi ha més governs que són fruit de coalicions.

Com preveu que evolucioni la situació política?

No faig prediccions. Al final és la ciutadania qui decideix amb el seu vot. Que cadascú revisi els últims anys i que la ciutadania voti en conseqüència.

Com valora l’entrada de Carles Puigdemont en la precampanya?

Jo sempre l’he donat per descomptada, perquè ja hi va ser en les passades eleccions. Serà un debat electoral en què cada força posarà les seves propostes damunt la taula. Jo confio molt en el criteri de la ciutadania.

Aquestes eleccions aniran més de procés o de sequera? De tornar la mirada al 2017 o de projectar-la cap al futur?

Com a ERC i com a Govern ho posem tot en el mateix nivell. Ens esforcem per superar els grans reptes que té la nostra ciutadania

i alhora és fonamental resoldre el conflicte polític. I aquest govern s’hi ha compromès des del primer moment. Per això es va forçar la taula de negociació entre governs, perquè l’estat espanyol reconegués que hi ha un conflicte polític. I des del primer moment hem posat sobre la taula el referèndum com la solució, que sigui la ciutadania que decideixi quin ha de ser el futur.

Diria que estem més a prop d’una solució o més lluny que fa 7 anys?

El 2017 ningú s’hauria imaginat que avui estaríem a les portes d’aprovar una amnistia.

Però l’1-O ningú no demanava una amnistia.

Bé, doncs posem des del 2018 o 19. El 2017 ja vam patir la primera mostra de repressió, però el 2018-19 tothom deia que l’amnistia era una il·lusió i alguns estàvem sols marcant-la com a solució de futur. I hem avançat en molts àmbits, hem fet moltes passes endavant. Els que vam apostar per l’estratègia de negociació ara en podem fer aquest balanç. Per tant, jo crec que estem més a prop de la resolució i que hem de continuar amb la mateixa estratègia.

Subscriu-te per seguir llegint