Una transhumància cap a Montserrat per gestió forestal

Dani Sánchez és un pastor de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) que es dedica des de fa sis anys a aquest ofici ancestral amb un ramat d’ovelles que cria en extensiu i que dedica a producció de carn. Enguany ha fet la seva primera transhumància, que aquest dilluns l’ha portat al Bages, amb destinació final a Montserrat. Perquè la seva no és ben bé una transhumància com s’entén en els termes més clàssics (del pla a la muntanya, buscant les pastures fresques de les alçades), sinó que és de gestió forestal. L’Ajuntament del Bruc, un dels que tenen el massís montserratí dins del seu terme, va treure a licitació la creació de franges perimetrals de protecció contra els incendis mitjançant ramats, Sánchez s’hi va presentar i n’ha estat l’adjudicatari. El seu ramat de prop de 300 ovelles serà, doncs, la brigada que afrontarà aquesta labor durant els propers quatre mesos.

Així es viu una transhumància cap a Montserrat

I amb aquest objectiu, diumenge va emprendre un camí que, en tres etapes, l’ha de dur a la seva destinació aquest dimarts. En la primera va sortir des del seu poble per, passant per camins de l’interior del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, arribar fins a les portes de Rellinars. Aquest dilluns, la segona etapa l’ha portat fins a Castellbell, on avançat el migdia creuava de punta a punta el nucli del Vilar, i a quarts de 2 creuava per l’antic barri industrial del Burés fins arribar sota el pont medieval, al costat del Llobregat, on s’han abeurat i alimentat i fet un bon repòs per recuperar forces de cara al següent tram, a la tarda, que els apropava cap a Marganell. D’aquesta manera, queda per a l’última etapa pujar cap a Montserrat cap al coll de Can Maçana per arribar a destí.

«Perquè ho faig? Perquè m’agrada aquesta vida, perquè m’agrada recuperar la manera de fer tradicional i també, en aquest cas, perquè m’ajuda econòmicament. Perquè és que, de la manera que ho treballo, gairebé no en trec res dels xais. Un 60% o un 70% ho he de destinar a pagar els autònoms. Diguem, que si jo visqués com una persona normal, amb les despeses d'aigua, llum, una hipoteca, una família, no ho podria sostenir. Però com que porto una vida alternativa, m'ho puc permetre». Explica que, per exemple, ni tan sols no disposa de corral: «tinc un porxo, faig tancats elèctrics i els trec a pasturar tot el dia en extensiu».

Amb els gossos de guarda i conduint la burreta Noa, que li serveix per transportar xaiets que acabin de néixer, ha emprès per primer cop un camí per etapes que reconeixia que no era fàcil, «perquè tot i que habitualment ja caminem molt, aquí hem fet tirades més llargues i et vas trobant situacions noves. Però ens n’anem sortint».

De fet, Sánchez va tenir el seu ramat l’any passat un parell de mesos a Collserola, als entorns de Barcelona, per fer també neteja de sotabosc, tot i que fins allà va fer arribar el ramat amb camions. Ara ha optat per tornar als clàssics i estrenar-se en la transhumància, perquè el recorregut, tot i que dificultós, és més propici i perquè considera que el canvi progressiu enriqueix el seu bestiar. «I perquè cal reivindicar l’antiga manera de fer», sentencia.

Suport logístic

Per a aquest camí ha dut companyia. A banda de familiars que l’abasteixen i l’ajuden amb la logística (per exemple, portant-li als punts d’aturada amb un remolc els xaiets més petits que no poden fer el trajecte però que necessiten la mare), li feien costat en el recorregut persones com Joan Rovira, expert en antics camins ramaders, i Íngrid Vilardaga, tècnica del Centre d’Estudis i Recursos de la Transhumància i de l’Associació Camí Ramader de Marina. Vilardaga explica que l’objectiu d’aquestes entitats és defensar la transhumància, i amb ella la preservació i recuperació de les històrique vies ramaderes que possibiliten aquesta activitat. Amb aquest propòsit, detalla, «una de les tasques que fem és donar suport a pastors que volen fer la transhumància ajudant-los a preparar la ruta. Com que hi ha dificultat amb ls camins ramaders públics que no estan classificats o protegits, moltes vegades és missió gairebé impossible poder-ho fer. Per això realitzem tot un treball previ d'anar a mirar els camins i tota una logística de suport per quan es mous un ramat».

Buscar complicitats

Joan Rovira n’és un dels grans coneixedors, i per això sovint és qui els acompanya, alhora que contacta amb persones del territori que son coneixedors dels entorns dels municipis per on han de passar, com ha estat el cas de Joan Frontera a Castellbell. Rovira destacava que «busquem la complicitat de la gent del territori perquè els ajudi en aquest guiatge, o facilitant punts d’aigua». Però, també incidia en les dificultats, i explicava que en aquesta ruta, per exemple, és especialment complicat el pas per Montserrat, perquè per la zona de Can Maçana es veuen obligats a fer un llarg tram de carretera, «on hi ha tanca i molt poc espai per utilitzar els laterals». Un dels molts entrebancs que, diu, el món actual ha anat imposant a un ofici ancestral que vol perviure.

Subscriu-te per seguir llegint