David Moreno Sastre, creador i músic: «Un dia em vaig imaginar que el meu piano volava»

Molts països del món són testimoni de la seva creativitat. Les composicions musicals i els espectacles que han nascut de la seva privilegiada habilitat per originals, fins i tot únics. A Sallent i a Cabrianes el coneixen perquè, tot i que la feina l’hagi portat ben lluny, sempre torna i viu al municipi on va néixer. David Moreno Sastre (Sallent, 1973) ha estat, des dels cinc anys, vinculat amb la música. A aquesta edat els seus pares els van inscriure a l’Escola de Música de Sallent. Va seguir al Conservatori de Manresa, a l’Esclat i, el màxim nivell de formació, va ser a l’ESMUC, l’Escola Superior de Música de Catalunya, on es va titular. Domina diferents instruments, però la seva gran especialitat és el piano. Els moments de màxima plenitud artística han estat els darrers set anys quan, amb la seva parella, Cristina Calleja Bolado, cocreen i codirigeixen els nous espectacles. Ella, originària de Valladolid, és actriu, trapezista i ballarina. El seu currículum també fa obrir els ulls com taronges. Cabrianes és el lloc on s’inspiren, creen i tenen la seva base logística. Van començar aquest 2024 amb molt bon peu, com a responsables de l’espectacle final de la cavalcada de Madrid.

Per què, des de fa anys, els pianos d’alguns dels seus espectacles ‘volen’?

En realitat, no ho sé, però cal ser original. Soc un inconformista de mena i volia alguna cosa més que un piano. En un moment de la meva vida, havia de crear alguna cosa diferent, nova. Un dia em vaig imaginar que el meu piano volava. I ha volat! Quan tenim una actuació, disposem d’una logística pròpia per poder instal·lar el piano a uns deu metres.

Està content que a cinc anys el portessin a l’escola de música. Hi havia tradició musical a casa?

Que jo sàpiga, no. Els dos pares han estat mestres. No crec que en aquells moments, fa 45 anys, els pares es fessin grans plantejaments pedagògics, com passa actualment. Sí que és cert que la música són matemàtiques, pures i dures, amb un punt de poesia i emoció. I la màgia esdevé quan les vesteixes d’emoció.

El darrer encàrrec ha estat a la cloenda de cavalcada de Reis de Madrid, a la Cibeles.

El vam batejar «Con ojos de niño. Un puñado de cartas y un piano». Per a la Cristina i jo no ha estat una creació complicada perquè, tots dos, intentem veure el món amb la mirada de nen. Si no ho fessin així, tot seria molt més complicat.

Com a mínim, a Madrid, ja heu format part de tres cavalcades.

Segurament, per allò que ningú no és profeta a la seva terra, nosaltres treballem molt poc a Catalunya, molt a la península i per tot el món. A Madrid hem fet realitat projectes molt interessants. A les cavalcades és indispensable que hi hagi emoció i innocència. És una nit màgica, que els grans es tornen nens i els nens ho són en la seva màxima expressió.

Què hi aporta el vostre espectacle?

Sobretot, poesia. En aquest món n’anem molt mancats de poesia. Hi ha professionals en el món artístic que saben fer les coses molt bé tècnicament, però s’obliden de la poesia.

La paraula poesia flueix de la seva boca. Com la defineix?

És rascar-te el cor, abraçar-te, fer-te sentir millor. Et rejoveneix, t’emociona, et fa posar els pèls de punta.

N’escriu de poemes?

La música és poesia. La que escriu les lletres de les nostres creacions és la Cristina. Jo em centro en la música. Entre tots dos fem la dramatúrgica.

El seu dilatat currículum ens demostra que és un polifacètic de les arts escèniques.

M’agrada crear i imaginar-me coses. Soc molt inquiet. Sempre necessito, constantment, estar immers en nous projectes i aventures. El més important per ser creatiu és viure, que vol dir: fer coses, viatjar, relacionar-se, ser curiós, caure, aixecar-se... Si no et mous, és difícil ser creatiu.

Fins i tot va produir i dirigir un espectacle commemoratiu dels 400 anys de la mort d’El Greco.

Aquest és un d’aquells projectes que nosaltres els anomenem ‘essència’ perquè són espectacles d’encàrrec on analitzem i entrem a fons en el tema central. Són espectacles fets a mida, amb gent de molt nivell i estudiant amb el suport d’experts. En la línia d’aquest espectacle d’El Greco, hem executat projectes per al 40è aniversari del Festival de Teatre Clàssic d’Almagro, per al 20è aniversari del TAC de Valladolid...

La vostra companyia, actualment, que es diu David Moreni&Cristina Calleja disposa d’un equip professional estable?

És diferent, canvia segons el projecte. A l’hora d’escollir, tant la Cristina com jo, considerem que és molt important que, a part d’entendre’ns com a professionals, també ho fem com a persones. Els equips han de poder parlar, mirar i remar en la mateixa direcció.

Amb excepcions, però el fil conductor de la seva creativitat musical va vinculat amb el teatre al carrer.

No ho he triat, m’hi he trobat per casualitat. Diferents companyies de teatre m’han vingut a buscar. He compost i interpretat per a diferents companyies. M’hi trobo bé. He estat en 28 països on fan festivals de teatre al carrer. El millor de treballar al carrer és l’escenari. Transformes l’espai públic i detectes molt ràpidament l’agraïment sincer i emocionant de la gent.

La vostra feina és posar art a la via pública.

Durant un període concret de temps, transformem el món. No és el mateix fer-ho en un espai tancat que a la plaça o carrer del poble.

L’any 2008 a Tàrrega va ser quan, per primera vegada, es presentava amb un piano que penjava, amb Floten Tecles.

Va tenir molt d’èxit amb 130 representacions a 20 països diferents. La presència d’un piano suspès a l’aire té molta força i visual. Encara que algú s’ho pugui pensar, no té res a veure amb altres creacions que hem fet més endavant amb la Cristina, com Flotados. La coincidència buscada és el piano a deu metres d’alçada.

La participació de la Cristina Calleja suposa un abans i un després de la companyia.

Ella hi aporta molt perquè, a part de les acrobàcies aèries, és ballarina, actriu i guionista. La Cristina hi aporta molta poesia i una força brutal a l’escenari. Crec que a les actuacions es nota la complicitat que tenim, en surten guspires. El públic ho percep. En acabar, hi ha persones que ens demanen si som parella i com ens ho fem, encara que ens hagin vist altres vegades, per transmetre complicitats, vibracions i emocions.

La pandèmia els va agafar en un any que havia de ser pletòric.

L’etapa de la pandèmia ens va permetre estar un mes i mig tancats al teatre Kursaal, on creàvem i assajàvem. Va ser genial poder disposar d’aquest meravellós escenari. Allà, l’octubre del 2020, amb motiu la celebració dels 5.000 dies del Kursaal, van presentar Volare, la preqüela de Flotados, un espectacle que aquell 2020 havia de representar-se a 28 països de tres continents. Com és habitual en la companyia s’hi combinava música, dansa, acrobàcia, poesia, videoprojeccions i llum.

Bona part de la seva feina era de compositor, fins a optar per la creació integral.

Sí, durant anys he fet composicions per a moltes formacions teatrals, la majoria de carrer, però també per a espectacles de dansa, circ, audiovisuals, actes culturals i altres perfils. La primera creació integral va ser el 2008 amb Floten Tecles. Més endavant, amb l’arribada de la Cristina tot es multiplica que deriva en un boom de creativitat i emoció.

Cristina Calleja abans compartir projecte artístic i vital, ja era una persona valorada, sobretot a Valladolid i Castella i Lleó.

Ella ja havia treballat en companyies de dansa, teatre i circ. Està molt ben formada, té molta empenta i abans de formar la companyia havia rebut destacats premis.

S’ha adaptat bé a Cabrianes i a Catalunya?

Bé, bé, la qual cosa no vol dir que enyori la terra on ha nascut i viscut fins fa uns anys.

La vida de parella deu ser monotemàtica amb la creació artística sempre al centre.

Tot té les coses bones i d’altres que no ho són tant, com el fet que no desconnectes mai i, a vegades, aniria bé fer-ho. La Cristina i jo hem estat de sort en trobar-nos. Som capaços de superar les angoixes, l’estrès i qualsevol contratemps. No tenim la sensació que estem treballant, és la nostra vida.

Subscriu-te per seguir llegint