«El més important és pensar per què dones sang»

Hi ha una dona simpàtica que, enmig d’una conversa distesa, diu que si li toqués la loteria, entre les primeres coses que faria seria invertir diners en els nens i nenes que no tenen recursos per accedir a una bona formació. Mentre uns tenen una àmplia oferta d’activitats extraescolars, altres no tenen cap opció perquè les limitacions econòmiques familiars ho fan impossible. Aquesta persona, altruista de mena, no és el personatge d’una sèrie de ficció. Té nom i cognoms. És la Sandra Prenyanosa Guàrdia (Sant Vicenç de Castellet 1975) que en els darrers anys és un dels referents del centre territorial Banc de Sang i Teixits, ubicat en un dels accessos de l’hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. Des de fa uns sis anys que, per motius de salut, va haver de deixar de ser donant s’ha convertit en una promotora voluntària que, sempre que pot, tira l’ham perquè s’incrementi el nombre de persones que salven vides. La Sandra regenta una botiga de moda infantil a Sant Vicenç, però el divendres o dissabtes al vespre, després de tancar el comerç, se la pot trobar a la coneguda Taverna dels Predicadors de Manresa que porta el seu germà Èric. Al Banc de Sang lloen i agraeixen la tasca permanent per fer créixer la donacions i, per tant, les reserves per atendre adequadament els malalts que necessiten sang. Parla un anglès perfecte i fluid perquè, sempre ha estat inquieta, i un bon dia va decidir fer les maletes a l’Anglaterra, on va viure i treballar més de dotze anys. L’any 2011 va fer la volta al món sola.

Ara és una referent de la donació, però hi va haver una primera vegada.

Va ser a una unitat mòbil del Bang de Sang a la universitat. Aquella experiència la recordo perquè tinc unes venes molt primetes, que no van ajudar a la professional que va fer l’extracció. Jo sempre, a les persones que intento convèncer perquè es facin donants els dic que no pensin en la por. El més important és pensar per què dones sang. El que val, per sobre de tot és l’acció altruista. La molèstia de donar sang és mínima. Des d’aleshores em vaig convertir en una donant periòdica. A vegades, no em deixaven fer-ho perquè en la prova prèvia em trobaven massa baixa de ferratina.

Va optar per anar al metge per veure què passava amb els nivells de ferro.

Sí, em demanava si em trobava cansada i jo contestava que sí pensant que era de la vida atrafegada que sempre he portat. D’això en deu fer uns deu anys. De les proves que em van fer es va deduir que hi havia una anomalia intestinal que impedia absorbir el ferro dels aliments i la B12. Això va significar que deixés de ser una donant activa i periòdica. Durant els més de dotze que vaig viure a Anglaterra també feia donacions allà. En cronificar-se aquest problema de salut, vaig pensar a buscar alternatives per aconseguir que al Banc de Sang no li faltessin les reserves. Encara que no pugui donar, faig els possibles perquè no falti sang.

Queda molt clar que, de mena, és una persona altruista.

Tothom hauria de donar sang. No només quan tens un familiar o amic a l’hospital que en necessita, sinó sempre. És un acte generós que comporta molt poca estona. La gent del Banc de Sang és molt maca i sempre et tracten molt bé.

Recorda quina va ser la primera persona que va convèncer perquè es fes donant.

I tant, era el Pol, un noi molt maco que treballava a la Taverna dels Predicadors. Li vaig dir si podia donar sang per mi perquè jo no ho podia fer. Va córrer la veu entre els clients i es va fer una colla molt predisposada. Dels set que volien fer-ho, quatre complien les condicions de donant. Molta gent ja sap que no tothom pot ser donant, que hi ha unes limitacions, com l’edat, el pes, diferents malalties, una estada en un país del tercer món o altres condicionants.

Mentre feia la donació tenia algun pensament recurrent o evasiu?

El primer que em passava pel cap era que no havia de mirar com s’omplia la bossa de sang. No soc de les que es maregen quan et punxen o treuen sang.

Fins i tot ha implicat un equip esportiu.

No ben bé, segurament va ser per casualitat, però sí que alguns jugadors del rugbi de Manresa, que són clients de La Taverna dels Predicadors, n’han donat. És genial que s’involucrin. Primer van ser els nois i, més tard, vaig saber que també ho havien fet les noies. És bonic saber que es produeix un efecte contagi. Quan la donació és en grup sempre és més motivador que fer-ho individualment. Per ben aviat, tinc previst organitzar una donació de tot un grup. Actualment, amb la botiga que porto a Sant Vicenç de Castellet, tinc menys temps per fer promoció, però no defalleixo.

Per lògica, la Covid va trastocar la seva funció de facilitadora de donacions.

Sí, pel que fa a la meva activitat personal. Va ser un període complicat per fer de voluntària en aquest àmbit. Va ser molt bonica, però, la iniciativa col·lectiva que hi va haver a Sant Vicenç per fer un acompanyament als avis que vivien sols a casa. Després del període més agut de la Covid he anat reprenent el seguiment a potencials donants de sang. Hi ha gent que li fa por o respecte, fins i tot hi ha qui li fa mandra. Jo amb les venes primes ja he comprovat que no tot són flors i violes, però cal molt poca estona per donar sang a qui la necessita. L’excusa de la por a les agulles no val, sobretot en aquelles persones que després es fan tatuatges o es depilen. Malgrat tot, si detecto que una persona no és receptiva, procuro no fer-me pesada.

L’important és fer la primera donació, el primer pas.

Superada la primera vegada, la majoria continua donant. Fins i tot aquelles persones que, en un primer moment, no semblaven convençudes. Si les donacions es fan de forma col·lectiva sempre és més amable.

Periòdicament, el Banc de Sang i Teixits fa crides perquè s’escurcen les reserves.

Sí, no fa pas massa setmanes em van demanar de la seu de Manresa si podia mobilitzar algun grup. Fer-ho de forma ràpida i col·lectiva és especialment complicat perquè han d’alinear-se molts factors. Ajudaria que el Banc de Sang pogués estar obert més hores i, fins i tot, els caps de setmana, però entenc que això comporta més recursos i, per tant, unes despeses molt altes. També ens agradaria que, com les biblioteques a Anglaterra, estiguessin sempre obertes.

Tot el que ha fet i fa és de forma altruista. En canvi, als Estats Units paguen per cada donació.

Cadascú ho ha de fer d’acord amb la seva consciència. L’essència ha de ser la solidaritat, però no estic en contra que es pagui. La remuneració pot ajudar a sobreviure a algunes persones, sobretot als Estats Units, on hi ha una cultura social diferent de l’Europea. La política hi té molt a dir en la forma que funciona la sanitat d’un país. Jo, quan vivia a Anglaterra, també era donant. El funcionament era similar al d’aquí.

Les donacions són anònimes. Mai ha sabut qui s’ha beneficiat de la seva sang.

Ha de ser una acció anònima, com ho és la donació d’òrgans. Jo ho soc i serà positiu si alguna persona se’n pot beneficiar. Crec que les lleis haurien de dir que tothom, si no es manifesta el contrari, esdevé donant d’òrgans i de sang. Les lleis haurien de plantejar les donacions de forma obligatòria, llevat que es faci algun tipus d’objecció sanitària. Mira que podria ser fàcil.

Els Testimonis de Jehovà no poden donar ni rebre sang. Els hi prohibeix la religió.

Quan la religió els hi prohibeix és complicat revertir el pensament perquè la informació ja la té. No crec que jo hi pugui fer res.

Ha estudiat, ha estat treballant a Anglaterra, després a la Taverna de Manresa i darrerament botiguera. Vostè no para mai.

És una botiga de poble, que es traspassava, on hi ha una mica de tot. Predomina la roba de nadó, la infantil i juvenil. També venc regals, així com roba interior i per dormir d’adults. Es diu l’Anita, en record de la meva àvia que, tothom a Sant Vicenç, la coneixia per aquest diminutiu, encara que a casa li dèiem Anna. Era molt bona dona. Encara ara hi ha gent que ve a la botiga que la recorda amb molt d’afecte. La gent gran també té al cap com era aquell establiment. La primera botiga que va tenir, a la plaça del Pi, va quedar molt afectada per uns aiguats. Després es va traslladar al carrer Gran.

Subscriu-te per seguir llegint