Sòcrates en la veu de Pere Arquillué

Empúries, Barcelona i Manresa. Aquestes han estat les tres ciutats on Pere Arquillué i el músic Rafel Plana han portat la lectura dramatitzada de la Defensa de Sòcrates, de Plató. Un text escrit en la seva joventut, entre el 393 i el 389 aC i la versió que en dona del discurs que va pronunciar el seu mestre davant del tribunal d’Atenes que el va condemnar a mort (399 aC). L’acusació? Corrompre els joves i no honorar els déus de la ciutat. És el text que ahir al vespre va servir perquè la llibreria Parcir celebrés el seu 50è aniversari amb la ciutat en un muntatge en col·laboració amb la Casa dels Clàssics per traslladar tots aquests textos més enllà dels llibres i apropar-los al gran públic. Un acte obert, presidit per l’alcalde de Manresa, Marc Aloy, i amb un actoràs com Arquillué, amb una veu hipnòtica, diàfana, modulada, que el mateix Sòcrates hagués envejat. «Qui parla bé és aquell que diu la veritat». A Arquillué l’haguessin absolt.

Bromes a part, convindrem que el poder dels clàssics rau en què semblen contemporanis (escrits ahir) i convindrem, però, que són un esquer poc popular exceptuant algunes excepcions. Potser perquè són un mirall de les nostres misèries, d’allò que ens fa falta (modèstia) i d’allò que ens sobra (arrogància). Els clàssics necessiten que se’ls presti atenció, tanta com la que va posar Arquillué en la seva lectura, a cada paraula, a cada entonació -tres estossecs en una hora de filosofia- acompanyat d’un Rafel Plana que, puntualment, li donava l’alternativa i aconseguia centrar l’atenció en moments clau del discurs amb poderosos tocs de caixó. No tothom està d’acord en què la veritable saviesa és reconèixer que no sabem res, com Sòcrates. I malgrat tot, l’Espai Plana de l'Om va omplir la meitat de l’aforament per escoltar Sòcrates en la veu d’Arquillué. Amb quatre desercions -aquestes sí condemnables- a mig espectacle.

«Un clàssic dels clàssics». Així va definir el llibreter Antoni Daura Defensa de Sòcrates en l’obertura de l’acte i just abans de donar la paraula a Dolors Pardo, que va agrair als assistents que «ens feu costat en un dia tan important» en què se celebrava el mig segle que el seu pare, Marià Pardo, obria a Manresa la primera Parcir, al carrer Barcelona. L’alcalde Aloy va posar l'èmfasi en el fet de celebrar 50 anys d’un «comerç local de tradició familiar i dedicat a la cultura». Aloy va remarcar la importància de les llibreries com a espais de «somnis i emocions» i va esperonar el públic a continuar «comprant llibres i llegint». Era el torn de Plana i Arquillué. Primer el músic, sol amb una obertura al teclat i després l’actor, abillat amb camisa i vambes blanques i pantaló negre. Amb ulleres i una ploma a les mans darrere el faristol.

I va començar a parlar Sòcrates per mitjà del text de Plató, la traducció al català de Joan Crexells i la veu d’Arquillué per escampar entre el públic- no sense ironia- calumnies, enemics, amics, Déus, divinitats, oracles; per assenyalar acusadors com Meletus... però també per fer vessar de les paraules envejes, veritats, virtuts o la indefugible necessitat d’ocupar-se de l’ànima i no de les riqueses materials per acabar amb la vida i la mort: «Qui de nosaltres va a una sort millor?». Només sé que no sé res en un compendi de temes que reproven, ara, el mateix que fa segles. Arquillué i Plana es van veure compensats, tot i la mort de qui es considera el pare de la filosofia occidental, amb una ovació final que els va fer sortir dos cops a l’escenari. Un text d’alçada que va acabar amb un plaer tan terrenal com una copa de cava