Horacio Fumero: «Amb la Rita creem un diàleg comú tot i ser de generacions diferents»

L’argentí Horacio Fumero (1949) és un d’aquells intèrprets que amb passió i dedicació han aconseguit tot allò que s’han proposat. Al llarg de la seva trajectòria ha tocat amb figures clau del jazz com Tete Montoliu, Johnny Griffin i Bill McHenry però que no dubta a compartir la seva experiència amb joves artistes. Una d’elles, la trombonista i cantant catalana Rita Payés, amb qui demà pujarà a l’escenari del claustre romànic del monestir de Santa Maria de l’Estany.

Què li ha donat el jazz?

En la música existeixen multitud de llenguatges, cada estil és una llengua diferent, i el jazz em permet molta llibertat. He tingut la sort de conèixer a intèrprets molt importants, i això et dona la certesa que estàs fent bé la teva feina.

Una d’aquestes persones amb qui va coincidir durant molts anys va ser Tete Montoliu. Com recorda aquella etapa?

Sí, la veritat és que amb el Tete vam tocar vint anys, i l’experiència va ser meravellosa i única. L’aprenentatge era continu. A més, durant aquesta època vam tenir la sort de poder compartir escenari amb grans músics americans com el saxofonista Johnny Griffin, un veritable referent del jazz.

Quan arriba al punt de compartir escenari amb aquests intèrprets és quan s’adona que ho està fent bé, suposo.

Exactament, amb ells descobreixes moltes coses. Ells parlen el jazz original, tenen un gran coneixement del jazz com a idioma. Insisteixo en aquest concepte perquè la música és una manera de fer-te entendre i comunicar-te, i quan treballes amb persones que sempre han parlat jazz, et dona un punt de vista molt interessant.

I ara ha tingut l’oportunitat de treballar amb la Rita Payés. Com ha estat tocar amb una artista tan jove i amb tan potencial?

Ens coneixem musicalment des que vaig ser el seu professor a l’ESMUC. Em va demanar de participar al seu disc, i ha estat genial. Amb ella treballem molt el format duo, de fet, en el meu proper disc que sortirà el setembre, hi ha temes conjunts amb la Rita.

Com la definiria musicalment?

La Rita té dos vessants. És una instrumentista fenomenal, una gran trombonista que toca molt bé el piano i la guitarra, a més de compondre música molt sofisticada. I també és una gran cantant i compositora. Toquem cançons seves que estan molt ben construïdes. No són temes senzills, però sí que tenen una estructura que pot agradar i fer sentir a gust tothom. Aconsegueix fer composicions pròpies de la música popular amb un nivell de sofisticació molt destacable.

I vostè ara acaba de publicar un disc amb la seva filla, també en format duo.

Sí, [riu] de fet, quan vaig venir a l’Stagnum l’any 2019 també ho vaig fer en format duo amb el Bill McHenry. M’agrada molt perquè és una conversa sobre l’escenari de dues persones que parlen d’un tema que coneixen. A més et permet expressar-te com vulguis i jugar mentre mantens aquest diàleg.

Com recorda l’experiència de tocar al claustre romànic del monestir de Santa Maria de l’Estany?

És un lloc únic. La sonoritat és extraodinària i no són necessaris els amplificadors, és el to natural i molt bonic. El tracte rebut és immillorable, m’hi sento molt còmode. A més, guardo una llarga i molt bona amistat amb el David [Cid] perquè hem col·laborat en molts espectacles. Sobretot reordo un homenatge a Joan Miró juntament amb l’Ignasi Terraza.

Com convidaria al públic a assistir al concert de dissabte?

Explicaria que la Rita té una veu extraordinària i és una trombonista d’un nivell que no es veu cada dia. A més, compartim escenari dues persones de generacions molt diferents, ella és molt jove i jo molt gran [riu], però sobre l’escenari això no es nota. L’únic que compta és la música, i el diàleg intergeneracional, que per cert, té molts elements comuns. Estic convençut que la gent que s’apropi a l’Estany s’ho passarà molt bé.