Viggo Mortensen fa una personal i apassionant mirada al western clàssic a 'Hasta el fin del mundo'

Viggo Mortensen és un molt bon actor que ha trigat a fer el salt darrere les càmeres i, com era de preveure, no ho ha fet per pur caprici. Falling, el seu debut en la direcció, potser no era rodona i contenia alguns errors propis del narrador novell (el principal de tots ells, les obvietats de missatge en algunes escenes) però igualment era un drama molt personal i colpidor sobre la relació entre pares i fills, i també un anàlisi molt acurat sobre el xoc generacional quan es tracta d’acceptar determinades transformacions socials.

El seu segon treball com a realitzador ha trigat tres anys a arribar i tampoc no és el típic projecte per alimentar l’ego. Mortensen ha volgut dir la seva sobre un gènere, el western, que va ser cabdal per definir la seva vocació, però tampoc s’ha volgut conformar amb reproduir els vells clixés: Hasta el fin del mundo defuig les convencions dramàtiques del gènere i busca fer justícia a un punt de vista, el de les dones, que fins ara s’havia mostrat des d’una perspectiva excessivament secundària. Entre els molts mèrits del film hi ha el seu context històric, que mai s’havia exposat d’aquesta manera; el seu ritme narratiu, que no té res a envejar als clàssics que homenatja, i sobretot la seva absoluta devoció per un estil de cinema gairebé extingit en el panorama actual de Hollywood.

Hasta el fin del mundo és la història de Vivienne Le Coudy, una dona forta i decidida que mai no ha volgut dependre de res ni de ningú, malgrat que li ha tocat viure en una època en què les dones semblen tenir un rol predeterminat. La seva vida dona un tomb inesperat quan coneix Holger Olsen, un immigrant danès que no té res a veure amb els homes que ha conegut fins ara.

Malgrat conèixer-se a San Francisco, acorden anar a viure plegats a Elk Flats, en una casa que volen restaurar per convertir en la llar somiada per tots dos. Però quan esclata la guerra civil, Holger es veu obligat a separar-se de Vivienne sense saber si la tornarà a veure. La dona es quedarà sola a casa havent de lluitar en un altre front, el que li obren el violent terratinent Alfred Jeffries, el seu fill Weston i els polítics corruptes que emparen les seves atrocitats.

Durant més de dues hores molt ben sostingudes, Mortsensen dota la trama de lectures molt contemporànies i treballa a fons l’estètica del film perquè apel·li a l’herència dels mestres. Al costat del mateix director i guionista destaquen la gran Vicky Krieps, Garret Dillahunt, Danny Huston, Shane Graham, W. Earl Brown i el veterà Lance Henriksen, que ja va ser el magnífic protagonista de Falling.

Un actor i director agraït per l’èxit d’«El senyor dels Anells»

20 anys després de l’estrena d’El senyor dels Anells, Mortensen celebrava un rodatge que va ser «escola del cinema. Sense l’èxit de la trilogia no hauria pogut treballar per primera vegada amb Cronenberg, ni amb altres directors. Potser no hauria pogut dirigir. Una cosa ha portat a l’altra».