«A 'Malson d'una nit d'estiu' volia parlar de la violència en general»

Entre converses amb el tècnic de llums i instruccions als seus alumnes, Guillem Cirera fa una petita pausa. No pot treure els ulls de l’escenari, on els joves actors que dirigeix repassen alguns dels moviments que els acaba de corregir. Demà encapçalarà per darrera vegada la direcció de Malson d’una nit d’estiu, una obra teatral de creació pròpia premiada amb un dels Premios Buero de teatre jove. Una representació sorgida a l’Aula de teatre jove del Kursaal que estrenarà la temporada al teatre manresà.

El seu és un projecte diferent creat a partir d’altres obres, com sorgeix?

Tot comença com un taller de final de curs de l’Aula de teatre municipal de Manresa. El grup que actua a l’obra ja fa molts anys que treballa amb nosaltres. Volíem que la funció de final de curs fos El somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare, però quan començàvem a preparar-la, va sortir la notícia de la violació a una noia d’Igualada. Des de l’inici em va sorprendre com es tractava la notícia, em semblava un to molt agressiu i descarnat.

Ens estem acostumant a aquest tipus de violència...

Per desgràcia, sí. Els vaig comentar que tenia el neguit de parlar d’aquesta situació. No tenia ganes de fer una comèdia de Shakespeare, sinó que volia tractar el tema mitjançant una obra de teatre. A partir d’aquí vam començar a llegir molts textos, i vam trobar Jauría, una dramatúrgia feta a partir del cas de la Manada.

Llavors, no tracten directament el cas de la violació a Igualada.

No, per sort aquell cas no va ser tan mediàtic. Penso que és el millor, perquè al mig hi ha víctimes. Hem versionat textos de Shakespeare com Titus Andrònic o La feréstega domada. Aleshores vam començar a construir una obra coral i física on totes les noies fan de víctima, tots els nois d’agressor, i a la inversa. És com un cor que explica una situació. Recorro al teatre físic i contemporani perquè no vull que els actors visquin una violació, no és just ni necessari per ells, ho expliquem mitjançant el moviment.

Com va ser la gestió d’un tema tan complex com el que han de representar els alumnes?

Els primers mesos ens passàvem classes senceres parlant de com s’havien sentit ells en el seu dia a dia als instituts... No només volia parlar de la violència de gènere, volia parlar de la violència en general. La manera de comunicar-se, com s’ocupa l’espai dels altres... Vam parlar molt per a construir aquest espectacle.

Són molt necessàries les obres que assenyalin aquesta violència generalitzada?

L’art i el teatre són eines socials. Són canals per comunicar idees, per poder sentir-les i treballar-les. Els actors han pogut utilitzar el seu llenguatge. Quan hem fet l’obra davant d’adolescents ha estat directe, ha funcionat. A més, hi ha un discurs contrafeminista que argumenta que estem donant massa importància al tema, com més presència tingui aquest discurs, més necessari és que el continuem transmetent. L’educació ha de servir per no repetir patrons.

Ho van representar davant de gairebé 800 adolescents. Com ho van viure?

Estàvem cagats perquè tractem un tema molt delicat. Fins i tot teníem por que se’n riguessin de nosaltres. És una temàtica que incomoda, i moltes vegades genera aquesta resposta. Però la veritat és que va ser espectacular, tothom ho va viure molt.

Diria que el missatge de l’obra s’adreça especialment al públic adolescent?

No necessàriament, crec que es tracta d’una temàtica molt general. Diria que, per sort, tothom en parla i es coneix. El llenguatge tampoc és molt jove, però sí que hi ha moments que els actors fan servir les seves paraules per a ser reivindicatius. Això els fa connectar amb els joves.

I que la comunicació l’encapçalin actors joves potencia el missatge.

El discurs és seu. Diuen el que volen dir i quan ho volen dir, perquè ho han escrit així.

Què representa per a vostè, com a director de l’obra, obrir la temporada del Kursaal?

El que em sembla més espectacular és que a la sala gran s’hi faci un taller de l’Aula de teatre. Ja se n’han fet d’altres com la Nit de Musikaals, però que ens programin és com jugar a casa, i a més, fer-ho per la porta gran. D’aquesta manera tancarem aquesta obra i començarem a treballar amb una comèdia.

Quina?

Encara no ho puc dir, de fet, els ho he d’explicar bé als alumnes. Però et puc avançar que serà una comèdia àcida sobre el poder dels diners.

I el grup d’actors, com afronten la darrera representació i a la Sala Gran del Kursaal?

Se’n moren de ganes. Per a ells serà un gran aprenentatge: la veu, la distància amb el públic... Han d’aprendre a treballar en aquest escenari. Són disset actors, i l’escenografia els recull, no tinc cap dubte que l’ompliran.

Subscriu-te per seguir llegint