L’última lliçó de vida de Carme Junyent en l’acte del seu comiat

Sàvia, intel·ligent, lúcida, compromesa, generosa, íntegra, tendra, lliure... són només alguns dels molts adjectius que es van escoltar ahir referits a Carme Junyent Figueras (1955-2023) en l’acte de comiat que ella mateixa va deixar dissenyat als seus familiars, amics i col·laboradors i que es va convertir en la seva última lliçó de vida. «Me’n vaig convençuda que ha valgut la pena», va deixar escrit en una carta adreçada a tots els presents i que va llegir la periodista de Catalunya Ràdio, Marta Vives. Totes les intervencions es van poder seguir a través del llenguatge de signes català, de la qual en va ver una gran defensora com a llengua amenaçada que és.

La sala polivalent La Fàbrica es va omplir de gom a gom, amb unes 500 persones. Les 370 places de l’auditori no van ser prou per asseure tothom i els organitzadors van haver de posar cadires als laterals i al passadís central i, tot i així, moltes persones van haver de seguir l’acte dempeus. Entre les autoritats i personalitats del món de la política i la cultura, s’hi van poder veure, a més de l’alcalde Roger Vázquez, la presidenta del Parlament, Anna Erra, les conselleres de Cultura i Educació, Natàlia Garriga i Anna Simó, Laura Borràs de Junts i Dolors Sabaté de la CUP i els escriptors Ramon Solsona i Margarida Aritzeta.

L’acte va començar puntual a les 11.00. D’entrada, tres cançons, de Tom Waits, el Si em mor de Raimon i Morir a Ravensbrück en la versió de Marina Rossell, que comença amb el vers simbòlic de «la Carme s’està morint...». Tot seguit, dues instruccions expresses de Carme Junyent per als assistents: que no hi hagués aplaudiments i que ningú se n’anés sense agafar un llibre de la pila que hi havia dipositada a l’entrada. Les dues es van complir de manera escrupolosa: a la sortida no quedava ni un exemplar i l’acte es va desenvolupar amb una serenor que corprenia. Només al final, quan va sonar la música de la passada de la Festa Major de Masquefa, tot el públic, autoritzat ara sí per la mateixa Carme Junyent en la seva carta de comiat, es va posar dempeus per aplaudir al ritme de la melodia i de les emocions fins llavors contingudes.

Encara que tothom qui va parlar hi mantenia una relació intensa i estreta, «la gent que ha estat important en la seva vida», com es va explicar a la presentació, l’ordre seguia una lògica de proximitat. Primer l’Andreu, un dels seus dos fills i, seguidament, el germà, la cosina, les masquefines i les amigues, els col·laboradors de la universitat i, finalment, la seva carta de comiat llegida per la periodista Marta Vives.

I entremig, la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Teresa Cabré, que va confessar dues coses: que «no coincidíem sempre, però ens respectàvem», i va posar d’exemple el no desdoblament del gènere, i que no sabia per què li havia demanat de participar-hi ja que no havien compartit departament a la Universitat de Barcelona. Tanmateix, després d’enumerar les virtuts de Junyent («intel»ligència», «lucidesa» i «generositat»), va subratllar que «havia estat reconeguda i estimada pels organismes oficials» i va desmentir que l’IEC no la tingués en consideració, al contrari, «havia d’entrar a la Secció Filològica, però no ho va poder acceptar perquè ja es moria», va revelar. Des de la dreta de l’escenari, una Carme Junyent Figueras de 5 anys la mirava amb aquell «somriure trapella i murri» que va destacar com un dels seus trets més característics, just després de Cabré, el seu amic i professor de la UVic, Llorenç Comajoan.

Abans de començar, la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, va voler destacar que «Carme Junyent era una persona sàvia i compromesa que ens ha fet replantejar perquè canviem de llengua, perquè no hem de canviar de llengua i perquè és important la llengua per a totes les persones».

Un comiat ben dissenyat

Teresa Miret i Maria Enrich, de la Revista d’Igualada en què Carme Junyent escrivia i on va publicar l’article El català en perill d’extinció, l’abril del 1999, en el seu primer número, van explicar que aquest mes de juny les va convocar a Catalunya Ràdio. «És important que vingueu», els va dir.

En acabar la seva darrera col·laboració de la temporada, els va confessar que s’estava morint. «Serena com sempre. Lúcida, també com sempre. Va comentar que havia estat feliç amb la seva vida i la seva professió», va relatar Miret. També els va demanar que diguessin unes paraules en el seu funeral, com un adeu de la Revista d’Igualada.

La carta de comiat que Marta Vives va llegir com a cloenda de l’acte, començava amb un «Bon dia i gràcies per haver vingut», que és com sempre començava les seves conferències meravellada i agraïda que la gent s’interessés pel que els havia d’explicar. Una carta per als seus, sobretot, però en què defugia cap recança perquè «havia gaudit d’una vida meravellosa», perquè la vida li havia regalat «una aventura fantàstica».

Per això al final aconsellava, com una darrera lliçó de vida, que «no perdeu el temps, no deixeu qüestions pendents i aprofiteu ara que hi sou perquè el dia que us arribi l’hora no trobeu a faltar cap experiència que hauríeu volgut viure. Jo me’n vaig convençuda que ha valgut la pena».

I a la fi un poema breu d’Enric Casasses que Vives va llegir amb veu emocionada, perquè hi veia una semblança: «Tens la força de les coses que/cauen amb força, els llamps,/les estrelles, els arbres,/la veritat./ I ets forta com les coses que/pugen amb força,/la mar, els volcans,/els arbres,/la veritat.»