'La quietud en la tormenta', un debut insòlit sense fórmula cridanera

Cineclub projecta aquest diumenge La quietud en la tormenta, l’opera prima d’Alberto Gastesi. Lara torna de París amb la seva parella, Telmo, per instal·lar-se a Donostia, la seva ciutat natal. Quan cerca un pis, coneix el Daniel, que treballa en una immobiliària. Però és la primera vegada que s’han vist? Potser sí... potser no. És un reencontre o tot succeeix en la imaginació dels protagonistes? El realitzador basc converteix els racons meravellosos de la seva ciutat (una il·luminació sòbria defuig els clixés turístics) en un paisatge màgic que transita indefinidament i elegantment entre la realitat i els somnis. El principal encert de l’autor novell rau en una mirada romàntica i idealista, inequívocament afrancesada, que transforma una quotidianitat i uns personatges molt reconeixibles en una dimensió lírica i ambigua que regalima una sentida malenconia... la nostàlgia del que potser no va existir. Gastesi ha apostat valentament per dos recursos expressius inusuals (el format quadrat i la fotografia en blanc i negre) que remarquen coherentment la sensibilitat tènue i depurada d’un cinema intimista i enigmàtic que sap recrear una atmosfera evocadora amb molts poc elements dramàtics i formals (la seqüència potent i misteriosa de la balena a la platja). La banda sonora, amb incursions en el jazz, potencia el sentiment evanescent que traspuen les seves austeres imatges. La química perfecta que desprèn la parella protagonista (Loreto Mauleón, i Iñigo Gastesi) assegura la complicitat de l’espectador amb una odissea emocional que ens desvetlla la vessant càlida i onírica que batega en els indrets més inesperats dels nostres carrers. Un debut insòlit, adorable i subtilment captivador que no es repenja en cap fórmula cridanera.