Fira Mediterrània. Entrevista a La Pongo: «El primer és descolonitzar-nos el cap»

Sembla que hi ha una amnèsia col·lectiva al nostre país quan es parla del passat colonial i dels impactes que encara té en el present. La indústria musical reprodueix aquesta dinàmica, fent servir l’etiqueta de «músiques del món» o «ètniques» per tot allò que no és en anglès. Pels que estan cansats de sentir guitarra-baix-bateria, hi ha estils com el kuduro, que va sortir d’Angola fa uns anys i circula com la pòlvora. La Pongo actuarà avui a la mitjanit a El Sielu.

L’èxit del kuduro va a més?

Rebo missatges de tot el món! És cada cop més global. Des del primer èxit amb el meu anterior grup, Buraka Som Sistema, al 2008, que he anat pels quatre continents.

Es confon amb el twerk?

No té res a veure! El kuduro és una música, que també es balla. És un estil clarament identificable, nascut a Angola. No podem confondre’ls ni assimilar-los.

És més per escoltar o per ballar?

Va néixer com un fet col·lectiu, però és per ballar, però també per escoltar chill. La música va amb nosaltres, i ens influeix segons el moment on ens trobem.

Música per celebrar

Vostè va néixer a Angola i de petita va anar a viure a Portugal. Amb la seva música diu que vol celebrar el continent africà. L’Àfrica s’ha de celebrar?

Totalment, cada dia, cada segon. Els seus orígens, la força de la seva gent... La gent hi viu més enllà dels condicionants. Amb esperança, voluntat de resistir, encara sigui difícil. Això és motiu de celebració. Tant pot ser l’alegria, la tristesa, la vida, la tristesa de la vida... Així son els funerals a Angola, amb música, donant valor al ritual.

Vostè fa també un kuduro trist?

Això no existeix. Pot haver-hi un sentiment, però al final en les meves cançons hi ha barreja.

A Manresa presenta el disc Sakidila (2022), que vol dir gràcies amb kimbundu. Els que l’hem vist en directe sabem que barreja estils i lletres frenèticament!

Faig servir el kimbundu, que és una llengua tradicional d’Angola. Però també el portuguès, l’anglès... una mica de tot.

...i per moure el cul

A Barcelona existeixen tallers per deccolonitzar-se el cul. Què li sembla?

Que estan bé, tot i que el primer és decolonitzar-nos el cap. Després ja va vindrà la resta. Quan deixem entrar missatges que ens poden deconstruir, llavors podem sortir de qualsevol presó mental on ens trobem. Ara, entenc que això de deculonització té a veure amb la llibertat d’expressió i corporal. A l’estar més oberts a rebre. Quan el cos és lliure, la ment s’obre.

Va tenir problemes amb Buraka Som Sistema pels drets d’autor del seu primer èxit, Wegue Wegue. A la Mercè de Bracelona va posar el Teatre Grec dempeus. Sonarà també aquesta nit?

Totalment, forma part del ritual. Va ser la meva primera trobada amb el món. La primera celebració... i hem de seguir! Celebrar és viure. És la base del camí que fem. I a Manresa no serà diferent. Potser fins i tot especial, perquè serà la primera vegada que hi toco.