Alberto San Juan, actor i director: «És difícil destruir el poder»

Alberto San Juan (Madrid, 1968) actuarà per tercera vegada als escenaris manresans. Va venir el 2016 per presentar El Rey, un muntatge que qüestionava el paper de la monarquia espanyola, i va tornar el 2018 amb España Ingobernable, per recordar, acompanyat a la guitarra per Fernando Egozcue, totes aquelles ocasions en les quals el poble s’ha organitzat al carrer per lluitar pels drets i les llibertats públiques.

En aquesta ocasió, arriba demà, amb les entrades exhaurides, per posar-se en la pell de Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, 1898-Víznar, 1936) amb Lorca en Nueva York. És un muntatge que dirigeix i protagonitza, i que reprodueix la trobada que el poeta i dramaturg andalús va tenir amb el públic l’any 1930 a Madrid, a la Residencia de Señoritas, per relatar en primera persona la seva experiència de vida durant nou mesos a la ciutat estatunidenca. Lorca va ser testimoni del Crac del 29, la crisi global més gran de la societat capitalista prèvia a la que va esclatar el 2008 i en què avui continuem atrapats. A més, hi desgrana set poemes del seu poemari Poeta en Nueva York, escrit justament en aquest període.

San Juan actuarà al teatre Conservatori, perquè la tipologia de l’espectacle, que inclou música en directe, encaixa més amb la calidesa que dóna l’equipament inaugurat el 1878. L’actor, que està de rodatge, ha contestat el qüestionari de Regió7 per escrit.

Arriba a Manresa amb totes les entrades venudes. Com s’ho pren?

Amb felicitat i vertader agraïment.

«Lorca en Nueva York» ja fa temps que roda pels escenaris. Com ha canviat el muntatge? I com ha canviat vostè durant aquest temps?

Fa com quatre anys que fem aquest muntatge. I no ens cansem. Tot el contrari. Cada cop sentim l’espectacle més viu. Això és la prova que el text de Lorca és inesgotable.

Què el va atraure de Lorca per impulsar-lo a fer aquest monòleg de 80 minuts?

Em va captivar la seva visió de la realitat tan profunda i lúcida, i la potència i la bellesa a l’hora d’expressar aquesta visió. Parla des del més profund i etern d’allò humà, la soledat i l’amor, i parla de la societat mercantil criminal en la qual, per desgràcia, seguim vivint cent anys després de que ell escrivís aquest relat autobiogràfic de la seva experiència vital a Nova York, l’any 1929, i l’encara avui moderníssim poemari que va crear allí.

Què aporta al muntatge la música de La Banda?

La música de la banda en directe fa volar l’espectacle.

«Un sistema económico cruel al que pronto habrá que cortarle el cuello». Doncs ha passat un segle, i no s’ha complert el desig del poeta. Com ho interpreta?

És difícil destruir el poder, el sistema d’opressió en el que s’ha organizat de forma majoritària la vida humana.

De fet, tot el que explica Lorca sona molt actual: la deshumanització de la gran ciutat, el rebuig a la diferència (en aquest cas als negres de Harlem). Això no deixa gaire bé a la societat a la qual pertanyem. Hi ha esperança?

Sempre, mentre seguim vivess.

I de Nova York, en Lorca se’n va anar a Cuba, on es troba més «a casa». Vostè, en quin fragment de l’espectacle es troba més a gust o més identificat?

Tot el relat m’atrapa. De principi a fi.

Està de rodatge amb Dani de la Orden, per la pel·lícula Una casa en flames. És una comèdia dramàtica familiar, que es roda a Catalunya. Quins altres projectes té entre mans?

Reprendre al gener el darrer espectcle que hem estrenat: Macho grita.