El dia emprenyador quan plou i la campanya atípica

Ja no recordava l’emprenyador que és un dia amb pluja, em deia dilluns un company mentre anàvem amb cotxe per Manresa i queia un ruixat persistent, tenaç, maco com feia dies que no veia. Ideal per fer la guitza a la sequera. Em va fer rumiar. Jo tampoc no ho recordava. Me n’havia oblidat, vaja.

Durant el recorregut amb cotxe i un passeig posterior que vaig fer pel centre per motius de feina vaig poder veure que pels carrers hi havia poca gent -i el més curiós de tot, alguns sense paraigües tot i que plovia des de primera hora del matí i que també ho havia fet la nit-, i a les terrasses del Passeig pràcticament ningú. Només algun agosarat a qui se li deuria aigualir el cafè que vaig poder veure que li duia de pressa i corrents un cambrer diligent per evitar quedar xop. Més enllà, un parell de noies que la feien petar en un extrem de la terrassa protegida per un tendal alienes a si plovia o el que passava al seu voltant. Quina felicitat.

I si, cues de cotxe com feia dies que no havia vist. Les típiques de quan plou com feia abans, que tothom agafava el vehicle amb l’esperança de no mullar-se o fer un determinat trajecte més ràpid. Il·lusos. També per anar a buscar el nen a l’escola per dur-lo a l’acadèmia d’idiomes de l’altra punta de Manresa, a música, a fer esport o qualsevol altre activitat extraescolar que només fa que estressar els mateixos nens i també els pares. Cues amb els mateixos conductors impacients de quan abans plovia que toquen el clàxon perquè creuen que la filera avançarà i, en canvi, és impossible que ho faci perquè hi ha col·lapse. Igual que quan abans plovia. Quin dia més emprenyador i gris, però de bon grat.

El que no és exactament igual que abans és la campanya per les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest 12M, que és ja. Si la qualifiquéssim d’atípica ens quedaríem curts. D’entrada hi ha hagut tot un president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que potser més cremat del que ens pensàvem diu que necessita parar i pensar. Amb cinc dies s’ha recuperat i ens avisa que: ui, ara!. Quina sort que té. Són exactament els dies que necessito jo per refer-me quan surto de marxa una nit -i sense fer massa bestieses, que consti- tenint en compte que ja tinc una edat. Atípica, també, perquè un candidat ha de fer els seus mítings a la Catalunya nord perquè si trepitja la d’aquí el detindran. De campanya com sempre, res de res tot i que hi hagi qui vulgui figurar que tot és normal. En canvi abans plovia i era emprenyador. Ara no.