El Teatre de l’Aurora d’Igualada acollirà «Adeu, Jane!»: «Explico que em van treure un pit i que cal acceptar el nostre cos»

El Teatre de l’Aurora d’Igualada acollirà de divendres a diumenge tres representacions d’una peça estrenada el 2022 que ja porta una seixantena de funcions fent riure i emocionar els espectadors. Amb Adeu, Jane!, l’actriu Clara Moraleda (Barcelona, 1994) porta a l’escenari l’experiència autobiogràfica de perdre un pit als 17 anys. 

Per què es va animar a explicar un fet tan íntim? 

Mai no havia pensat a fer-ho, però el 2020 portava un grup d’alumnes a l’escola l’Excèntrica, de Santa Coloma de Gramenet, i no tenien un text per representar. Se’m va acudir de fer-ne un sobre la meva experiència, sense cap més pretensió. I va funcionar molt bé.

Tan bé que va fer el salt a la cartellera teatral? 

Sí, vam decidir fer un pas més i anar al circuit professional, tot el que ha passat amb l’obra és una sorpresa rere l’altra. No tenia la necessitat d’explicar el meu cas, i a l’inici no sabia si implicar-m’hi com a actriu, però vaig pensar que no hi havia ningú millor que jo mateixa per fer-ho.

No va tenir recança? 

Era en un moment en què m’estava explorant com a directora i vaig pensar que era una bona manera de començar. No els estava donant un text sobre una cosa tan personal a uns desconeguts, eren els meus alumnes, hi tenia confiança. Crec que és una peça que fa reflexionar, jo m’hi sento còmoda i em sembla bonic.

Els alumnes sabien que s’havia hagut d’extirpar un pit a causa d’una malaltia estranya?

No, no ho sabien, van quedar parats, però trobo que és maco que el teatre tingui un rerefons i ajudi a reflexionar. Ho van fer tan bé que després, quan he fet de Clara, m’ha semblat que estava imitant els alumnes que havien fet de mi mateixa.

Per què hi ha tres actrius?

Inicialment, eren sis perquè l’obra té dues línies: la realitat i allò que passa pel cap de la protagonista. Cada alumne feia un paper: el metge, la psicòloga, l’amiga de l’escola, ... Un cop vam dur Adéu, Jane! al teatre professional, vaig decidir fer de mi mateixa i tots els altres papers de l’auca els interpreten la Laura Dorca i la Joana Roselló. El meu es diu Mariona, però al final explico que em dic Clara i que allò que s’ha dit em va passar a mi i faig algunes reflexions més enllà de l’obra.

Quin to li va voler donar a l’obra?

No volia fer drama d’un drama, vaig buscar l’equilibri amb la comèdia. La gent riu molt, també hi ha moments tristos, i empatitzen, s’emocionen. La vida és així. A mi, com a espectadora, se’m fa feixuc si es munta el drama a l’escenari. 

Però es pot fer riure d’una cosa com aquesta?

No riem d’un fet com aquest sinó que es busca la comèdia en altres aspectes com, per exemple, una escena que tinc amb la psicòloga.

Tem que arribi un dia en què es cansi de parlar del seu cas? 

No, estic contenta d’explicar-lo perquè veig que continua funcionant. El moment de parar me l’imposaran des de fora quan ja no em contractin més bolos.

Ha passat de no tenir cap intenció de revelar el seu cas a exposar-lo al públic. 

Tot va ser molt progressiu i agraeixo haver-ho pogut fer. En l’autoficció la necessitat no ha de ser teva, has d’aportar alguna cosa. No suporto fer teràpia a través del teatre. En van treure un pit fa tretze anys, no em cal plorar res a l’escenari. Soc molt crítica en això: si portes un material així al teatre, ho has de tenir superadíssim. 

L’autoficció és un tema de moda en el terreny literari. Hi ha molta gent que explica la seva vida.

Sí, ara es fa molt, la gent despullant-se i explicant la seva vida. O també hi ha molta tendència a fer-ho tot com un musical. No cal, la veritat és que no cal.

Escriure li va fer veure coses en les quals no hi havia reparat? 

Sobretot en el feedback amb el públic. Em diuen sovint que he estat valenta de fer una cosa així i jo penso que no n’hi ha per a tant però la gent m’ho argumenta. Escric escenes com una on critico el personal mèdic que es pensa que està en un laboratori i tracta les persones com si fossin ratolins. I la gent pensa, ‘que fort!’.

També tracta la pressió estètica?

Hi ha una voluntat de rebel·lia contra la pressió, que va més enllà de la salut. El fet que a la protagonista li extirpin un pit no deixa de ser una anècdota perquè estem parlant de l’acceptació del nostre cos, un fet important a segons quines edats. No cal tenir un pit malalt per tenir complex dels teus pits, estem bombardejats per missatges sobre els cànons de bellesa. Jo, a disset anys, no tenia cap referent, ho portava molt en secret, ara ho visibilitzo i que les espectadores m’expliquin la seva història és el més bonic de l’obra.

Hi veu gaires homes a la platea?

Sí, hi són encara que no empatitzin tant, perquè el tema pot transcendir el fet dels pits, a una persona que té una altra cosa li passa el mateix. Les noies porten d’amagat els problemes en relació amb el seu cos, per això és bo que hi hagi homes que vinguin i hi pensin, ja sigui un home que té una filla de 16 anys, perquè sabrà que existeix aquesta dimensió o bé un noi de 20 que reflexioni com diu segons quines coses.