La Colometa polifònica de Carlota Subirós emociona al Kursaal

Un personatge, la Natàlia, la universal Colometa. Onze veus. La directora Carlota Subirós ha portat a escena una nova proposta teatral de La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, que aquest darrer cap de setmana feia estada al teatre Kursaal de Manresa. La Plaça del Diamant és la història d’un país, un temps, una vida. I aquesta vida és una crònica, la de la Colometa, que des d’uns ulls modestos, educats en la resignació, el silenci, creixen en la fortalesa, la supervivència per esdevenir consciència, saviesa, maduresa. La relectura de la novel·la sempre és aquell oasi literari recurrent i és un dels punts de partida del treball de Subirós a escena.

La directora evidencia una lectura fidel a la novel·la amb una mirada contemporània efectiva i solvent. Carlota Subirós mostra a escena l’al·legoria del detall, minuciós, tenaç, que forma part del relat com cada una de les paraules que desenvolupen el text; la importància de les flors, les veces pels coloms, que acaben omplint i ofegant l’escena (igual que la vida de la Colometa), la força específica de petits objectes: el rellotge d’en Quimet, l’embut, que és inici i desesperat final. Es fa present en aquest fascinant imaginari. Una simbologia dels colors potser fugaç i efímera però present i contributiva en el casual vestuari de les actrius: el verd d’esperança, el blanc de la puresa, violeta, melanconia, tristesa, el negre com a dolor, mort. Una policromia que esdevé el poliedrisme creixent del totèmic personatge de la Colometa.

I un personatge representat per onze veus en una homogeneïtat interpretativa coral atraient, que fa reviure i emociona en cada moment que s’esdevé a escena: joventut, maduresa, vellesa. És captivadora la manera com la història salta de veu en veu en una harmoniosa narrativa i unes interpretacions totalment al servei del text, sense grans artificis però amb tot el que és necessari, evident, gairebé palpable: la modulació de la veu, els canvis en la intensitat, la força, el xiuxiueig pels moments més íntims o dolorosos per arribar al públic amatent i silenciós, amb un silenci només trencat per un llarg i emotiu aplaudiment en finalitzar la funció.